No hi ha res a fer.
En la cultura (?) política espanyola, arribar a acords és signe de debilitat. A Espanya, des de sempre, no s’entén cap altra forma de poder que no sigui el poder absolut. I és per això que, quaranta-quatre anys després de la mort del dictador, ha estat impossible formar ni un sol govern de coalició. A Espanya, qualsevol mindundi amb uniforme es pensa que és mariscal de camp. El despotisme forma part de l’ADN del país, i s’imposa en tots els àmbits del país i en tots els nivells. “Usted no sabe con quién està hablando”. I, si es té qualsevol oportunitat per esclafar el rival (a qui, en el 95% dels casos es considera directament enemic), no es pot desaprofitar.
Jo mano. I tu, no. I ves amb compte amb el que fas, dius i penses.
Aquest mes de novembre, una vegada més –i ens agradaria que fos l’última– se’ns convoca a votar a les eleccions espanyoles. La incapacitat espanyola per al diàleg i la negociació ho ha tornat a fer possible. Després de mesos de fer veure de cara al seu electorat que volia formar govern amb Podemos –tot i que l’Ibex-35 (que és qui mana en realitat) ja els ho havia prohibit d’entrada– Sánchez haurà de convocar eleccions, en què les úniques opcions seran un govern anticatalà o un govern molt anticatalà.
Els socialistes no volen estar al govern quan es coneguin les sentències del judici als presos polítics catalans. Hi ha unes estructures d’Estat molt profundes, que venen de molt abans del franquisme i sobre les quals el govern no té cap control. I els socialistes no tenen el coratge que caldria per enfrontar-s’hi. Ni gens de ganes, diguem-ho tot.
Espanya té els nivells d’atur i de fracàs escolar més alts de la Unió Europea, uns nivells de pobresa que cada vegada afecten més sectors socials, un deute públic impagable, una corrupció estesa en tots els àmbits –fins i tot dins de la família reial espanyola– un rescat bancari de 60.000 milions d’euros que, al contrari de què ha passat als països democràtics de la Unió Europea, haurà de pagar-lo el poble sobirà...
Un país on la població és capaç d’empassar-se tot el què s’està empassant el poble espanyol sense sortir al carrer és un país fallit. Un laboratori social en què sembla que s’estigui experimentant fins on es pot collar la gent sense que es revolti. I si cal, es dobla la dosi de futbol, de Nadal i de la roja. I d’anticatalanisme, és clar.
Intervenir l’Estat espanyol sembla l’única alternativa possible per part de la Unió Europea. Aquesta intervenció hauria de ser en tots els àmbits. Però ja sabem que la Unió Europea pot ser qualsevol cosa excepte valenta. El que passa és que potser algun creditor estranger es posa nerviós i vol cobrar. Per aquí pot començar tot.
Aquest novembre anirem a votar, sí, però amb un únic objectiu: fugir com més aviat millor de tot això.
