Entre els anys 1820 i 1830 existien, doncs, les ànsies nacionalistes oposades al règim establert i a l’Església oficial (sardana curta i contrapàs). Arriben al nord de Catalunya les noves danses d’aires europeus juntament a la renovació de la sardana, la nova sardana de Pep Ventura que entusiasmen el jovent i a més apareix l’intrèpid compositor, poeta i polític republicà Josep Anselm Clavé amb les seves societats corals, que posa lletra i canta les sardanes del Pep. Ja podem dir que a partir del 1868 la sardana llarga és el ball de la llibertat, el ball dels republicans. Tot plegat cal limitar-ho, de moment, a les comarques gironines de la Selva i l’Empordà, també el Pla de l’Estany.
Un pas important per aquesta difusió nacional de la sardana es va produir l’any 1860 a Montserrat, on coincidiren Pep Ventura, Josep Anselm Clavé i Miquel Pardàs per oferir a Isabel II una demostració de “ bayles del país i serenata por medio de los coros de Clavé”. Qui és Miquel Pardàs?
