Aquesta setmana ens ha deixat l’admirable Pepe Mújica, una figura que ha catapultat el llistó de la política del bé comú. La seva manera de viure i de governar ha estat un referent d’honestedat, coherència i compromís amb la justícia social.
Una coherència que s’hauria d’aplicar sempre, tant a les decisions personals com a les polítiques, especialment aquelles que afecten el nostre municipi i les persones que hi vivim o ens visiten.
Darrerament, veiem revifar la construcció d’edificis de promoció privada a la zona sud. També proliferen establiments de menjar ràpid de cadenes multinacionals. Ens assemblem cada cop més a la ciutat del costat, però perdent la nostra identitat com a poble i amb el risc que el petit comerç desaparegui.
La població no para de créixer. Fa temps que hem superat els 25.000 habitants i, aproximadament, un 10% tenen entre 25 i 35 anys. És a dir, uns 2.500 joves en edat d’emancipar-se que, a Castellar del Vallès, no troben una oferta d’habitatge assequible.
Llogar un pis és gairebé impossible. Comprar-ne un implica hipotecar-se per dècades, amb quotes que sovint superen el 40 o 50% dels ingressos mensuals. Tal com deia Mújica: “Quan compres alguna cosa, no la pagues amb diners, la pagues amb el temps de la teva vida que vas gastar per guanyar aquests diners”. I aquí rau el problema: els nostres joves es veuen obligats a lliurar una part desmesurada del seu temps vital i de la seva llibertat si volen emancipar-se i tenir un lloc on viure.
Per tant, cal impulsar polítiques que ofereixin opcions de lloguer assequible, així com formes alternatives de tinença com les cooperatives d’habitatge en cessió d’ús. Tenim projectes com el de l’antiga fàbrica Playtex, que preveu la construcció de 100 habitatges de lloguer assequible amb una reserva mínima del 25% per a joves, però això, evidentment, no serà suficient si no es converteix en un model reproduïble i ambiciosament estès.
La situació que vivim a Castellar no és una excepció. Aquesta manca d’habitatge assequible afecta molts municipis del nostre entorn. La necessitat és estructural i exigeix augmentar de manera decidida el parc públic d’habitatge, implicant-hi totes les administracions, inclosa la Unió Europea.
A escala comarcal, s’ha fet un pas important: des de diversos grups polítics s’ha treballat conjuntament una moció amb set acords per demanar a la Unió Europea que es vetlli pel dret fonamental a un habitatge digne.
És hora de passar de les bones intencions a les polítiques valentes. O, dit amb paraules de Pepe Mújica, és hora de construir un futur en què la vida valgui més que les coses.
