Hi ha imatges que valen més que mil paraules. Una pagesa, amb la muntanya cremant al darrere, pronunciava una frase tan senzilla com colpidora: “La terra ens està parlant”.
Aquelles paraules m’han fet reflexionar. Perquè sí, la terra ens parla. Ens parla amb estius cada vegada més calorosos, amb onades de calor més freqüents i amb incendis forestals cada cop més devastadors.
El canvi climàtic és una realitat que ningú pot ignorar. Però, si volem afrontar aquest problema amb rigor, també hem de mirar més enllà.
Durant dècades hem anat abandonant el món rural i reduint l’activitat agrícola, ramadera i forestal. Com a conseqüència, als nostres boscos s’hi acumula una gran quantitat de combustible vegetal. Quan arriba una espurna, aquest combustible alimenta un foc que pot avançar amb una velocitat devastadora.
Per això és imprescindible tornar a posar la gestió forestal al centre del debat. Un bosc ben gestionat és un bosc més saludable, més resilient i menys vulnerable als grans incendis. Allò que avui representa un risc pot convertir-se en una oportunitat: biomassa per generar energia renovable, fusta per a la construcció, activitat econòmica, ocupació i un món rural més viu. Protegir els boscos no és deixar-los abandonats, sinó gestionar-los de manera intel·ligent i sostenible.
Aquesta aposta requereix voluntat política i una estratègia a llarg termini. Els ajuntaments, la Generalitat i la resta d’administracions han d’entendre que la prevenció no es pot limitar als mesos d’estiu. Cal invertir en la gestió dels boscos, donar suport al sector primari, reforçar les ADF i impulsar polítiques que entenguin que prevenir sempre serà molt més eficaç que lamentar.
Però hi ha una altra realitat que tampoc podem ignorar. Massa sovint, la primera espurna és conseqüència d’una actuació humana que s’hauria pogut evitar. Una negligència, una imprudència o un simple descuit poden desencadenar una tragèdia que després ja ningú és capaç de controlar.
La lluita contra els incendis no té una única solució ni un únic responsable. Necessita administracions compromeses, una gestió forestal valenta, un món rural viu i una ciutadania conscient que una petita imprudència pot tenir conseqüències irreparables.
Potser la pagesa tenia raó. La terra fa temps que ens parla. La gran pregunta és si, d’una vegada per totes, estarem disposats a escoltar-la.
