Que quatre eixelebrats i desinformats o ignorants i apartats del tema ho diguin, fins a cert punt podria ser acceptable, però el que mai he comprès és que aquesta frase la puguin dir persones i inclús sardanistes que viuen i són del món de la sardana i la cobla. Com a mínim calla i fes quelcom perquè no sigui possible.
Aquesta frase és tan antiga i vella que no sé si riure o plorar en sentir-la, .
1) Mn. Cinto Verdaguer a primers del segle XX: al frontis de l’altar que hi ha al cim del Matagalls, hi ha una frase d’ell que diu:
Oh Santa Creu Catalana
venedora d’huracans,
que no es perdi la sardana
que uneix els cors i les mans
2) Ja heu pogut llegir, en la carta núm. 60, el vers de la poetessa de Calella Anna Maria Cardona titulat “No deixeu morir la sardana”, escrit, creiem, entre els anys 1942 i 1972.
3) Com ja sabeu, la dictadura de Primo de Rivera va escapçar monetàriament les entitats sardanistes entre els anys 1923 i 1930
4) La dictadura franquista va equiparar la sardana a ball regional i folklòric.
5) A les ballades del parc de la Ciutadella de Barcelona (anys 60-70) hi ha testimonis que em diuen ja es parlava que la sardana s’estava acabant.
6) Per falta d’espai, en propers escrits exposaré una carta al director de Forja del 9 de juliol del 1960 en què es queixa de la mala situació en què està la sardana a Castellar.
7) Al diari Avui del 8 d’agost del 2008, pàg. 3, Toni Cruanyes, el periodista, escriptor i presentador del TN, es va atrevir a escriure un article titulat “La mort anunciada de la sardana”.
Detallarem aquests dos últims, però tot i aquests 7 exemples de diverses èpoques, la sardana segueix aquí, amb diferents mètodes, estils, adaptacions, criteris... però segueix, i demostrarem, amb dades, que ben viva. I, si us plau, els que em llegiu, VIVIU-LA.
