Els clubs de lectura són llocs interessants, on l’autor es troba amb els lectors i viceversa. Amb l’excusa de parlar d’un llibre en concret, la conversa es pot transformar en un debat interessantíssim sobre com s’escriu i com es llegeix. En els clubs de lectura, en definitiva, es pot portar a terme un intercanvi de lectures i d’opinions molt enriquidors, i en alguns fins i tot et donen (o et donaven) vi i pastes.
Ara que ja n’he fet uns quants, he començat a distingir-hi figures que es repeteixen. El grup d’amigues que han buscat una activitat en comú per veure’s. El senyor discret que es mira el llibre amb les celles arrufades i que assenteix tot el que diuen els altres. La senyora gran que hi ha anat per recomanació de la llibrera... i després hi ha el Senyor, aquell que parla més i més alt que ningú. En el dia que ens interessa, el Senyor que em va tocar va ser un home amb americana, que no deixava parlar als altres i que fins i tot quan callava es feia l’important ventant-se amb el llibre, mirant el mòbil o comentant qualsevol bestiesa amb el del costat.
Perquè sí, els Senyors com aquest (que també poden ser Senyores, que també m’hi he trobat) normalment només diuen bestieses com la que em va dir aquell dia: “Quan siguis gran, aprendràs a escriure amb més adjectius”. Em vaig posar a riure perquè creia que ho deia de broma.
Encara que cadascú és molt lliure d’escriure amb el seu estil (només faltaria) sí que és cert que els adjectius acostumen a ser bastant problemàtics. Especialment quan es posen perquè sí, gairebé sense pensar, són un dels delators més habituals dels textos poc treballats. En aquest article, per raons d’espai, en parlarem de manera molt esquemàtica, però espero que útil a l’hora de posar-ho en pràctica.
Així, doncs, a l’hora d’escriure:
•Els adjectius no han de ser redundants (alguns exemples molt exagerats són “neu blanca”, “gel fred”, “nit fosca”...).
•No han de ser vagues. (Per exemple: “un home atractiu”. L’adjectiu atractiu en realitat no especifica com és l’home perquè cadascú té una idea diferent del que és ser atractiu. Aquest exemple en particular és interessant per parlar, també, de fins a quin punt és necessari descriure els personatges físicament, cosa que potser veurem en un article futur).
•No se n’ha d’abusar. No cal que cada paraula dugui un adjectiu perquè al final el text quedaria molt pesat i gairebé illegible. Aquest és un error molt típic en les descripcions. No busqueu “embellir” el text, penseu que, com a l’hora de cuinar, un plat senzill i ben preparat és infinitament millor que un amb mil espècies afegides sense solta ni volta.
•Si podeu dir una cosa amb un nom en comptes d’un sintagma adjectival, feu-ho (per exemple: en comptes d’“un ocellet groc i gris”, “una mallerenga”).
•Compte amb els doblets. Un doblet són dos adjectius que acompanyen un nom (“una lluna blanca i rodona”). Si n’abuseu, o si no són pertinents, un es menjarà l’altre i la imatge del text, per molt bonica que sigui, es perdrà.
•Si esteu escrivint en català, eviteu posar-los davant del nom. El seu lloc natural és al darrere (hi ha excepcions, però. Compareu: “un pobre home” amb “un home pobre”).
En resum, els adjectius, millor si són pocs i pertinents. Tingueu sempre en compte, sobretot si esteu començant, que com més senzill i clar sigui un text, millor. Una escriptura embellida de manera artificial delata poca seguretat en un mateix, a més de dificultar la lectura.
Per mantenir els adjectius a ratlla, reviseu el text moltes vegades. Un bon exercici és eliminar-los tots (no tingueu mai por d’esborrar) i llegir el text escarit. Així podreu decidir quins són necessaris de debò.
Lectura recomanada: Catedral, de Raymond Carver. Fixeu-vos sobretot com una escriptura tan aparentment pelada pot transmetre tant.
