Som memòria: l'herència invisible

"El passat..., el passat que embolcalla el present, l’abraça, imposa la seva llei, pren el seu lloc...” (Rahola, 2022: 81).
Les persones vivim immerses en un univers particular de coneixements i emocions; col·lectivament, els pobles estan units a la seva història i a la seva terra, on el clima, per cert, és determinant. L’objectiu és perviure, continuar existint, mantenint la identitat.
Allò que hem estat ens defineix, individualment i com a societat: som memòria. La memòria, però, es desdibuixa amb el pas del temps. No és immutable. La imatge dels fets es difumina i perd intensitat emocional. Pot ser una trampa, depenent del significat que acabi adoptant, ja que té un caràcter canviant i és des del present que es dona un significat al passat de cara a traçar el camí del futur.
Els humans, en societat, construeixen i es relacionen, configurant el que pot esdevenir patrimoni, béns que s’hereten dels ascendents. El patrimoni material constitueix el que Pierre Nora (París, 1931-2025) anomena lieux de mémoire, ‘llocs de memòria’ entesos com a espais simbòlics on una comunitat diposita la seva memòria col·lectiva per fixar la identitat. Aquesta teoria, desenvolupada a la seva obra magna Les lieux de mémoire, sorgeix davant la pèrdua de la memòria viscuda i la necessitat de materialitzar-la en un context de canvi històric, tot distingint la memòria (viva, subjectiva, canviant) de la història (reconstrucció crítica, objectiva), un concepte heretat de Maurice Halbwachs (S. XIX). Fou un projecte llarg (1984-1992), en el qual van participar més d’un centenar d’historiadors i investigadors, amb l’objectiu d’analitzar la construcció de la identitat nacional francesa, però és una proposta extrapolable a qualsevol altra comunitat o societat, com el mateix Nora ho expressa: “El projecte [...] està dirigit tot ell per un principi d’exterioritat, amb l’objectiu de treure a la llum un model de memòria” (Nora, 1998: 30, traducció pròpia).
A casa nostra, a Castellar del Vallès, es fan els deures i cada any s’organitzen les Jornades Europees del Patrimoni, impulsades des del Centre d’Estudis i l’Ajuntament. En les darreres jornades, l’edició 2025, es van organitzar visites guiades a l’Ermita de les Arenes, el Palau Tolrà, Castellar Vell i l’església de Sant Feliu del Racó, espais que, vistos de forma aïllada, poden projectar en la memòria col·lectiva un passat devot i submís. És aquest realment el significat del nostre passat que volem que transcendeixi? Perquè, com diu Pierre Nora, “la memòria és per naturalesa allò que es fa d’ella” (Nora, 1998: 27).
Aquesta reflexió s’estén al patrimoni immaterial, fruit de les relacions i manifestat a través del folklore, diades, commemoracions i altres celebracions o actes col·lectius. Analitzem les processons de Setmana Santa, per exemple. La imatge d’un pas és la següent: homes (dones poques o no admeses) vestits amb sotanes, capes i el cap cobert amb capirot punxegut, portant entre uns quants la imatge d’alguna Verge o del Crist, a pas lent i solemne. Escoltava als mitjans de comunicació que el fet de portar el cap tapat, de mantenir l’anonimat, era una mostra d’igualtat. Històricament, però, el capirot deriva de les caputxes imposades pels tribunals de la Inquisició Espanyola als condemnats, un signe d’ignomínia que posteriorment es va adoptar com a símbol de penitència pública, és a dir, d’escarni. De fet, als personatges que porten les imatges se’ls anomena penitents. I jo em pregunto, com és que els penitents porten a passejar imatges de Verges, amb tanta solemnitat i aparent devoció, elles guarnides com a reines, quan aquest 2026 ja portem 38 dones víctimes mortals per violència de gènere a Espanya? Quina coherència té quan la tradició emana d’una religió catòlica que des de l’edat mitjana ha relegat la dona a un pla secundari de servei als homes? De què serveix aquesta tradició en la construcció d’un futur de progrés, respecte, igualtat, convivència i lliure de violències?, per molt que el significat s’actualitzi, més o menys. Ens cal qüestionar. No pot ser que ens continuï abraçant la memòria de la Inquisició.
Seguim i viatgem a continuació al centre d’Espanya, perquè preguntes també cal fer-se davant la gran creu que corona El Valle de Cuelgamuros, conegut fins fa pocs anys com a Valle de los Caídos. Aquest monument és actualment un dels monuments amb més càrrega significativa en la memòria col·lectiva espanyola, ja que s’ha pres com un lloc de memòria democràtica, és a dir, un lloc per esmenar les atrocitats de la Guerra Civil espanyola, provocada per la rebel·lió de l’exèrcit i organitzacions de la dreta conservadora, encapçalada pel dictador Francisco Franco, contra la precedent Segona República Espanyola, quan la societat es debatia per organitzar-se emmirallant-se amb sistemes parlamentaris europeus, més participatius.
I és que El Valle de Cuelgamuros és un bon exemple del caràcter canviant del patrimoni com a significat per a la societat. Aquest indret, que forma part del catàleg de Patrimonio Nacional, organisme públic depenent del govern espanyol, fa relativament pocs anys que va adquirir l’actual consideració de lloc de memòria democràtica. Com declara la mateixa web de Patrimonio Nacional: “Franco concibió el Valle para conmemorar su victoria militar y enterrar a sus partidarios. La nueva Ley 20/2022 establece que es un lugar de reconocimiento, conmemoración, recuerdo y homenaje a todas las víctimas”. També és un bon lloc per qüestionar-se les raons i si realment pot esdevenir un espai de memòria democràtica. S’hi preveuen més actuacions a les realitzades fins ara, però un lloc com aquest, tan pompós, pot representar mai els valors democràtics? El projecte de reforma de l’espai, que va guanyar en un concurs, com he pogut llegir en una notícia de RTVE de novembre del 2025, porta el títol “La base y la cruz” i es veu que: “En el exterior del recinto permanecerá la gran cruz de piedra de 150 metros de altura, cuyo derribo nunca fue contemplado por el Gobierno, al considerarlo un elemento fundamental para dejar constancia del origen de este gran monumento franquista”. Personalment, opino que podria ser bo destruir el “Valle de los Caídos”, la seva monumentalitat exagerada. Com una vegada van fer caure el mur de Berlín, caldria fer caure alguns elements d’aquest indret per tal de trencar realment amb el passat. Diu el reconegut historiador Enzo Traverso: “El problema de una transición que no pasa por esa ruptura radical crea dificultades para pensar el pasado como un pasado cerrado, acabado, digamos histórico. Y entonces un pasado que todavía sigue, que “no pasa” según la fórmula, es muy difícil de historizar” (González, 2010: 173), és a dir, és molt difícil que passi a ser un “lloc de memòria” situat en un context temporal i social del passat. Per tant, també ens continua abraçant.

Parlaria de més casos, però m’estendria en excés. Vull remarcar, en tot cas, que no podem entendre com patrimoni només allò material. Sobre aquesta qüestió recomano els treballs de Laurajane Smith. Perquè tot allò material està lligat a vivències i és només un resguard de records. De fet, segons Smith, el patrimoni no és la cosa, l’emplaçament o el lloc, sinó que tot el patrimoni és immaterial. D’altra banda, considero que és important lligar la memòria, no només omplir el present de moments aïllats, per poder entendre i modelar una memòria col·lectiva completa, rica, coherent, propera a la comunitat i compromesa.
Tornant al nostre cas, Castellar del Vallès fou un poble de pagesos/es en el seu moment, de treballadors/es de les fàbriques en un altre, també de “rebels” que lluitaren contra les atrocitats, de pares i mares, nins i nines, avis i àvies, mestres, en definitiva, d’homes i dones que un cop acolliren a la burgesia catalana com ara acullen empresaris i empresàries de nom desconegut. Els Tolrà aportaren riquesa al poble, però, sobretot, el poble aportà riquesa als Tolrà, en una simbiosi perfecta, i és així com s’hauria de llegir la història i com hauria de romandre en la memòria col·lectiva. Per això, és important la participació de la ciutadania en la confecció de la memòria pública. “La memòria pública es construeix en el debat polític, social i cultural que produeix la societat en cada conjuntura” (Vinyes, 2009).
Ens persegueixen passats foscos i ens embolcalla una memòria confosa entretinguts en els nostres quefers, però cal preguntar-nos quina herència volem deixar a les futures generacions. Som memòria i, com va postular Maurice Halbwachs, pare del concepte de la memòria col·lectiva, els records individuals només tenen sentit dins d’un marc social. A més, davant l’evident degradació de l’entorn donada l’elevada activitat econòmica o lligada a l’oci, faríem bé de tenir en compte també tesis com les que proposa l’historiador Dipesh Chakrabarty, que defensa que la nostra història no es pot deslligar de la història de la Terra. Per tant, integrar la preservació del planeta en la nostra memòria col·lectiva no és una opció, sinó una necessitat, per garantir que les futures generacions tinguin, literalment, un lloc on recordar i identificar-se.

Citacions (per ordre d’aparició en el text):
- Rahola, P. [Pilar]. (2022). Ocell d’aire i de foc. Barcelona: Columna Edicions. Col·lecció Clàssica.
- Nora, P. [Pierre]. (1998). La aventura de Les lieux de mémoire, Ayer, (32), p. 17-34.
- González Leegstra, C. [Cintia] et al. (2010). El historiador tiene que hacer una historia crítica, no está al servicio de la memoria, entrevista a Enzo Traverso. Sociohistórica. Cuadernos del CISH, n.º 27, 167-182.
- Vinyes, R. [Ricard]. (2009). La memoria como política pública, El País.

Afegeix L'Actual com a font preferida de Google de forma gratuïta

Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat.

Activar ara