El negoci de viure

Hi ha imatges que haurien de fer-nos posar vermells. No de vergonya, que també, sinó de ràbia. El desnonament de la Mari Carmen, una dona de 87 anys que havia viscut més de set dècades al mateix habitatge de Madrid, ha tornat a posar davant nostre una realitat que massa sovint preferim no mirar: per a molta gent, tenir un habitatge digne s’ha convertit en una cursa d’obstacles en què l’objectiu és, simplement, poder continuar vivint a casa seva.
Les mobilitzacions posteriors i l’acampada a Madrid han posat pressió sobre les administracions. I mentre això passava, a Mataró es produïa dilluns un altre desnonament difícil d’entendre: el d’un veí amb un 87% de discapacitat.
Davant d’això, crec que les administracions han d’actuar. Si es pot evitar que una persona vulnerable acabi al carrer, s’ha d’evitar. Per això em sembla positiu que el Govern espanyol hagi aprovat un decret amb mesures per reforçar la protecció davant dels desnonaments i ampliar garanties per als llogaters. Ara bé, aquest decret encara haurà de ser ratificat pel Congrés dels Diputats.
Però una cosa és evitar que una persona perdi casa seva i una altra, molt diferent, aconseguir que pugui trobar un habitatge de lloguer que realment pugui pagar. I aquí és on em genera més dubtes el debat actual.
Perquè quan parlem d’habitatge, la dreta espanyola, i especialment el Partit Popular, repeteix una recepta: cal construir més perquè falten habitatges. Pot ser una part de la resposta en determinades zones, però convertir-la en la gran solució al problema del lloguer assequible és massa simplista. La pregunta és també qui controla els habitatges que ja existeixen, quants estan buits i a quin preu arriben al mercat.
Perquè si una part del parc d’habitatge es converteix en un actiu financer destinat a obtenir rendibilitat, tenim un problema que va més enllà de la manca de pisos. Tenim un problema amb la manera com funciona el mercat dels pisos que ja tenim.
Al nostre municipi pot semblar que el problema dels grans tenidors o dels fons d’inversió ens queda lluny. I és cert que avui no tenen el mateix pes que a Madrid o Barcelona. Però això no vol dir que a Castellar no tinguem un problema d’accés a l’habitatge.
Tenim una oferta de lloguer limitada, preus elevats i moltes famílies i joves que tenen cada vegada més dificultats per emancipar-se o per continuar vivint al municipi. I aquí també tenim una responsabilitat municipal.
No podem esperar que Madrid ens resolgui el problema. L’Ajuntament ha de continuar incrementant el parc d’habitatge públic i de lloguer assequible, ha d’utilitzar totes les eines disponibles per mobilitzar habitatges buits i ha de ser exigent perquè els nous desenvolupaments urbanístics incorporin habitatge assequible. Però també hem de ser capaços d’explorar mesures més contundents quan les circumstàncies ho requereixin.
I alhora hem de tenir clar que el que passa a Castellar està condicionat pel nostre entorn. El mercat de l’habitatge no s’atura a la frontera municipal. Si una família no pot pagar el lloguer a Barcelona o Sabadell, buscarà alternatives. I quan moltes persones fan el mateix en municipis propers on l’oferta és limitada, la pressió sobre els preus també arriba fins aquí.
Per això, si a les grans ciutats s’aconsegueix augmentar de manera significativa l’oferta de lloguer assequible i reduir la pressió especulativa, també se’n poden beneficiar municipis com
Castellar. En canvi, si aquesta pressió continua, és fàcil que es desplaci cap a municipis on encara sigui possible trobar un habitatge una mica més assequible.
Per això necessitem una política d’habitatge valenta. Si cal mobilitzar habitatges buits de grans tenidors, s’ha de fer. Si cal ampliar el parc públic, s’ha de fer. I si en determinats casos d’interès social, amb totes les garanties jurídiques, cal arribar a l’expropiació per incorporar habitatges al mercat de lloguer assequible, també n’hauríem de poder parlar sense que la paraula ens provoqui automàticament un infart.
Perquè un habitatge pot ser una inversió. Però per a qui hi viu és una cosa molt més senzilla: és casa seva.
I potser les polítiques d’habitatge haurien de començar a pensar una mica més en aquesta segona definició. Perquè mentre alguns ens continuen explicant que el mercat acabarà posant les coses al seu lloc, a Castellar tenim joves que no poden emancipar-se, famílies que no poden assumir els preus actuals i persones que es veuen obligades a marxar del municipi.
No demanen que els regalin un pis. Demanen poder viure al seu poble. I això no hauria de ser demanar tant.

Afegeix L'Actual com a font preferida de Google de forma gratuïta

Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat.

Activar ara