Plou, la nit es presenta trista, com la malenconia que envolta tota la programació televisiva. Cada dia, des de fa unes quantes setmanes, l’única atracció d’una de les cadenes d’àmbit estatal és la vida, explicada per ella, de la Rocío Carrasco, Rociíto. És com una tràgica lletania, com “la cançó trista de Hill Street”. La filla de qui va ser considerada una de les més grans cantants espanyoles, certament un torrent de veu que eclipsava el que passava darrere dels focus, l’infern que patia la seva filla, segons explica, en la mini sèrie que té mig país davant de la televisió escoltant com va patir depressions, intents de suïcidi i maltractaments. Aquests últims, els psicològics difícils de provar, imperceptibles per a la majoria de la població, però que deixen en la persona que els ha patit o els pateix empremtes profundes i doloroses.
Continua plovent, i la història fagocita tots els seus protagonistes. “La cançó trista de trompeta” continua amb la seva cadència, i la Rociíto és omnipresent a totes les hores i a tot arreu. Totes les tertúlies són monotemàtiques.
Sembla que, de moment, no pararà de ploure, una “pluja porpra”, i tothom ha començat a prendre partit en aquesta semàntica de l’exposició. Volem més carnassa, volem tots els detalls, encara que siguin esgarrifosos i, d’això, la cadena que emet el programa en sap un ou. Dosifica la interminable entrevista, perquè cada setmana hi hagi material suficient per continuar parlant, ells i nosaltres.
Caram amb el xàfec, déu-n’hi-do com ens està traspassant aquesta aigua, sembla que “plou sobre mullat”, de fet l’espectacle ha de continuar i el voyeurisme de l’ésser humà és inesgotable, més, en volem més! Ara som “els milers d’homes i dones sense pietat” que jutgen cada paraula, cada gest de totes les parts implicades, som jutges sense togues, botxins sense destral, però amb llengües afilades. No patiu, que si no tenim suficients dades podem consultar amb els “experts” que han sorgit com bolets; de fet ha parlat, fins i tot, alguna ministra.
Però no defallim, “cantarem sota la pluja” perquè una mica d’aigua no pot fer-nos defallir dels nostres objectius, esbrinar la veritat d’aquesta sòrdida història, convertida en telenovel·la que esprem una vida traient-li tot el suc, agre, fort i sense edulcorants.
Sembla que estan “plovent estels” perquè la nit va quedant-se més apagada, confiant que tanta aigua s’esmunyi per les clavegueres de la fama. Tot per un like, tot per pujar els índexs d’audiència!
“A veure si demà plou cafè” o tiretes per intentar sanar el mal que una exposició pública d’aquestes característiques pot causar, encara que sembla que hi ha molts candidats i candidates a obrir-se en canal, mostrar els seus naixements, casaments o funerals, afegint, per un mòdic preu, ruptures amoroses, relacions extramaritals, i, si algú ho demana, intervencions quirúrgiques. Avui tot i tothom sembla que té un preu.
“Al meu país la pluja no sap ploure:
O plou poc o plou massa;
Si plou poc és la sequera,
Si plou massa és la catàstrofe.
Qui portarà la pluja a escola?
Qui li dirà com s’ha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure.”
(Raimon)
