Javier Patricio Pérez Álvarez Gato Pérez (Buenos Aires, 11 d’abril del 1951 - Caldes de Montbui, 18 d’octubre del 1990), cantautor, poeta, músic, artista polifacètic, bohemi i aficionat als ral·lis.
Fa pocs dies vaig saber per una font contrastada que el Gato era un pèssim conductor però que vivia les curses de cotxes amb intensitat i il·lusió desmesurades, entenc jo que de la mateixa manera com es prenia la vida. Establert a Catalunya des dels 15 anys, va acabar sent l’ideòleg i el poeta de la rumba catalana (m’atreviria a dir que ell va ser dels primers a emprar aquest terme per definir el gènere musical, si no el primer).
Amb el Gato només vaig coincidir dues vegades. La primera, crec recordar que va ser l’any 1987, a l’escenari de l’antiga discoteca Bikini, a la Diagonal de Barcelona. Jo tocava el baix a la banda de la Cathy Claret, una cantant francesa que vivia a Gràcia i que tenia relació musical amb els gitanos del barri. Suposo que d’això coneixia el Gato, perquè aquella nit ell estava entre el públic.
La Cathy el va convidar a pujar a cantar la cançó “Luna Brava” (de l’LP Música, 1983). Vaig quedar sorprès en veure’l pujar i em va fer molta il·lusió. Jo n’era seguidor i coneixia tots els seus discos. D’aquesta manera, com per art de màgia, em vaig veure dalt l’escenari tocant amb el Gato Pérez! Ell va fer la seva cançó i va baixar per seguir el concert entre el públic i, ja al final, en el moment dels bisos, va tornar a pujar-hi, se’m va apropar i em va deixar anar: “La menor i sol” (els dos acords) i va cridar als altres músics: “Seguid al bajista”. Sobre aquesta harmonia vam fer una “descàrrega rumbera” (improvisació) amb els cors de la seva cançó “Todos los gatos son pardos”, que va durar com a mínim un quart d’hora, un bon final de festa.
La segona vegada que ens vam tornar a veure va ser ja passats uns anys, a la terrassa d’un bar de Castellar del Vallès, en l’època en què ell vivia al poble i jo hi passava els estius i els caps de setmana. Li vaig recordar l’anècdota d’aquell dia al Bikini i sí, la tenia present… a mi ja no tant.
Després, la vida m’ha portat a saber moltes més coses d’ell a través de músics i amics seus i de conèixer més profundament la seva obra.
El desembre del 2010 vam anar a Buenos Aires a fer uns concerts amb una delegació catalana formada pels grups Ai Ai Ai, Derrumband i Papawa, juntament amb en Txarly Brown com a comissari d’una exposició itinerant sobre el Gato, amb l’objectiu de donar a conèixer al seu país de naixement, l’Argentina, l’obra i l’empremta que ha deixat el músic a casa nostra. També els volíem explicar com va saber integrar-se i analitzar la idiosincràsia del nostre país i transmetre-la perfectament mitjançant les seves cançons, sempre vigents.
Gràcies, Gato, poeta de la rumba.
