Als pocs dies d’haver començat la guerra d’Israel contra Gaza, Najat El Hachmi publicà un petit article d’opinió a El País titulat: “Matar la compasión”, que comença dient: “La primera víctima de una guerra no es la verdad, es la compasión”.
Com diria Simone Weil, per aplicar la força contra un altre home primer cal convertir-lo en “cosa”, desposseir-lo de qualsevol vestigi d’humanitat, al mateix temps que qui aplica la força també es deshumanitza. La força té el poder d’anihilar qualsevol vestigi de pietat.
A María Zambrano (filòsofa espanyola 1904, Vélez, Màlaga - 1991, Madrid), li va tocar viure temps de barbàrie. Va patir la Guerra Civil espanyola i després de la derrota del 39 s’exilià i no tornà a trepitjar la seva terra fins al 1984, gairebé mig segle més tard. Tota la seva obra va estar marcada per aquests dos fets, als quals es va afegir el terror nazi que, si bé ella no va patir directament, sí que el va viure de ben a prop a través de la seva germana Araceli i del marit d’aquesta. Tots dos exiliats a París i membres actius de la resistència, la primera va ser torturada pels nazis i al segon el van capturar i entregar a Franco, que va manar que l’afusellessin immediatament.
El concepte fonamental de la filosofia de Zambrano és el de “la raó poètica”, presentat com una manera alternativa de pensar respecte a la “raó racionalista”. Aquesta es mou en el terreny de la lògica binària dels conceptes contraposats i excloents (bé/mal, just/injust...) i en què la veritat es presenta, a la manera cartesiana, amb una claredat i distinció que enlluerna i aclapara. Contràriament, la raó poètica es mou en l’àmbit dels clarobscurs, de la penombra, de l’albada, on la llum s’insinua però no encega.
Zambrano alça la veu contra aquesta raó racionalista, tal com van fer molts altres pensadors i intel·lectuals de l’època. Aquesta raó, hereva de la modernitat i del pensament il·lustrat que portava la promesa de l’emancipació de l’home, es posa al servei del poder amb la finalitat de justificar qualsevol mitjà per mantenir-s’hi.
El bressol de la raó poètica és la pietat, sentiment arrelat en la profunditat del cor humà i que ens acosta a la realitat no des d’una idea reductora i distant, sinó des d’un sentir que ens fa prendre consciència de la participació amb cadascuna de les diverses formes en que es presenta l’univers. En el text “Para una historia de la Piedad”, María Zambrano ens diu: “La realidad es previa a la idea [...]. Y si es previa a la idea ha de ser dada en un sentir”, es tracta de les raons del cor que la raó no entén, com diria Pascal.
La raó poètica que neix del sentiment s’expressa mitjançant l’oxímoron, la paradoxa, el ritme musical de les paraules, la gestualitat. Miguel Morey ens diu que l’ànima femenina és més apta per a aquest tipus d’expressió, perquè està més al cas d’aquestes raons del cor que la raó sempre ignora.
És des d’aquesta mirada pietosa, amb la raó poètica, des d’on sorgeix el text de “La tumba de Antígona”, que Zambrano publica el 1967. En aquesta obra, partint del text de la tragèdia clàssica de Sòfocles, Zambrano ens presenta una Antígona que li permet reflexionar sobre la barbàrie i el seu antídot, convertint aquesta figura mítica en una representació de l’esperança, malgrat tot.
L’argument d’aquesta tragèdia és ben conegut per tothom, Creont, el vencedor, que ostenta el poder i dicta la llei, una vegada els dos germans d’Antígona, enfrontats en una guerra fratricida pel poder, s’han donat mort l’un a l’altre, ha prohibit, sota pena de mort, donar enterrament a Polinices, el traïdor, mentre que Etèocles, afí a Creont, serà mereixedor dels rituals fúnebres pertinents.
Contravenint les ordres de Creont, Antígona enterra el seu germà Polinices. Però no ho fa pel fet d’enfrontar-se al poder; el que la mou a actuar és la pietat, i aquesta acció compassiva resulta ser contrària a la llei de qui ostenta el poder. Antígona ho diu ben clar “jo no he nascut per correspondre amb odi sinó per correspondre amb amor”.
En l’obra de Zambrano, Antígona es defineix com “la lavandera”, aquella que renta la sang dels morts que ha quedat a terra per tal d’evitar que es ressequi, perquè diu “la sangre así, trae sangre, llama sangre porque tiene sed, la sangre muerta tiene sed, y luego vienen las condenas, más muertes, todavía más en una procesión sin fin”. Algú ha d’acabar amb aquest cercle viciós de la violència. Ella ho fa llençant aigua, molta aigua sobre la sang per tal que corri i penetri dins la terra i es transformi en una deu i en adob per a les flors.
També avui dia estem en una època de barbàrie. I malgrat que els qui provoquen guerres, converteixen mars en cementiris i fronteres en zones de deshumanització tenen un cor de pedra ple de raons que ho justifiquen, hi ha també qui, moltes vegades contravenint lleis, es llança al mar a salvar vides, van als camps de refugiats a apaivagar el sofriment de cossos i ànimes.
Aquesta és la “vocació Antígona”, la d’actuar moguts per la compassió quan estem envoltats de barbàrie justificada per una racionalitat que no atén mai a les raons del cor.
