Arribat aquest punt de la meva vida em sento en disposició d’afirmar (i amb la boca ben grossa) que el fet d’anar cada dia al tros no ha estat per a mi el càstig dels càstigs. Admeto, per altra banda, que ni tan sols m’he arribat a plantejar mai què hauria estat la meva vida sense la necessitat d’haver de vinclar l’esquena per guanyar-me les garrofes. La meva condició social ha estat aquesta i poca cosa més hi puc afegir: el pare Adam em queda massa lluny per donar-li la culpa de res! Amb tot, soc prou conscient que si hagués hagut de gratar el ventre de la terra dels del fons d’una mina, enfilar-me per les bastides tot desafiant el vertigen o negociant amb el mar la captura de quatre llenguados i cinc arengades, ho veuria d’una manera molt diferent; potser aleshores, fins i tot Mikhaïl Bakunin, haguera estat un aprenent al meu costat, ves a saber! Afortunadament, aquest no és el cas. He d’admetre que la meva feina, si bé força mal pagada, ha estat exempta de grans riscos físics, i això ja és un gran què.
Tot i aquest deix optimista amb què sempre procuro encarar les circumstàncies, he de reconèixer que, en la darrera etapa professional de la meva vida, he de lluitar contra tres factors determinants i que són del tot indeturables: la proliferació de les noves tecnologies, la guerra contra el paper i, sobretot, l’edat. Personalment, no puc incidir sobre cap de les tres premisses si bé és cert que m’esforço a capejar-les amb un cert esperit quixotesc que ben poc té a veure amb allò que en diuen estoica resignació...
Des de fa uns anys, un amic amb qui comparteixo força inquietuds, vam decidir compartir taula un parell de vegades l’any per fer-la petar una estona. Com que ell és de l’anomenada “vella escola”, per una banda encara té a bé enviar-me l’única postal de felicitació de Nadal que rebo per correu postal a casa, mentre que per l’altra, acudeix sempre al dinar amb una sorpresa o altra. He de dir que tot i els anys de coneixença, el meu amic no deixa mai de sorprendre’m. Enguany, en obrir l’embolcall que em va oferir, vaig trobar-me amb un envàs molt peculiar: una ampolla d’oli d’oliva verge. Com és de suposar, se’m va escapar un somriure d’agraïment i de perplexitat a la vegada. Una vegada més, aquell home d’ironia molt sabadellenca, selecta i subtil l’havia clavat!
Ni caldria dir que la immediata sortida que va tenir en veure la meva cara de sorpresa, val tot l’or del món. Em va indicar que un fet casual (i tant de bo sigui només conjuntural) el va fer canviar d’idea a l’hora de comprar-me l’obsequi: els responsables de la botiga havien anellat les ampolles d’oli amb un collaret de seguretat! Dit curt i ras: a l’oli, enguany, se li acabava d’atorgar la categoria d’un objecte de desig a afegir a una llarga llista per als pispes!... Tant és així que en arribar a casa vaig evitar topar-me amb cap veí per no haver d’explicar què dimonis portava tan ben amagat sota de l’anorac. Més que res perquè, a la llarga, si no es té un mínim de cura i de cautela tot s’acaba sabent.
La meva intranquil·litat va propiciar que, ahir mateix, fes una trucada al director de la meva sucursal bancària per sondejar-lo sobre la possibilitat de poder llogar una caixa de seguretat a la seva entitat. Com que vaig ser tan franc a l’hora d’exposar-li el perquè de la meva demanda, ell va correspondre’m amb el mateix grau de sinceritat. De ben poc em va servir exposar-li que aquell dipòsit de l’ampolla a la seva seu era purament temporal. El banc no podia assumir els riscos d’una custòdia de tal magnitud. En un intent de treure-se’m del davant va escudar-se darrere d’una contundent, nostrada i alhora diplomàtica fórmula que no sol fallar mai. L’home va tancar la conversa amb un incontrovertible: “Ho sento de tot cor: vols què et digui la veritat? Qui oli remena els dits se n’unta!”.
