Aquest Nadal, si alguna cosa m’ha fet empatxar, no han estat els torrons, sinó la propaganda a tort i a dret de la nova alcaldessa i del Partit Socialista de Castellar, servida fins a la sopa de galets.
Durant les festes hem assistit a un bombardeig constant de notícies sobre les grans proeses municipals. “L’any de l’inici de grans obres”, titulava l’imparcial setmanari castellarenc L’Actual resumint el 2025. Primera pedra aquí, obres allà, la Cuco que no para, espais d’ombra, aparcaments… tot embolcallat amb vídeos espectaculars amb dron i una estètica impecable.
L’alcaldessa ha seguit fidelment el llegat del seu predecessor, l’exalcalde Ignasi Giménez: presència constant a tots els actes, inauguracions vistoses amb botons vermells emocionants i gestos molt simbòlics, d’alt valor polític, com repartir xocolata desfeta entre la ciutadania.
Però com a veïna de Sant Feliu del Racó, hi ha un símbol que em sembla especialment revelador. Any rere any, l’exalcalde ha participat en el famós Pessebre Vivent, sense cap mena de rubor, tot i haver deixat degradar el nucli durant més de dotze anys de govern. I no us creieu que hi participava com un personatge secundari o humil –un pastoret, un forner o un sabater–, sinó com a autoritat. Disfressat de soldat romà, representant el poder de l’imperi, un dels romans que decideixen qui pot passar sota l’arc de l’església. Enguany, efectivament, l’alcaldessa Yolanda Rivera ha ocupat exactament el mateix paper. Mateix personatge, mateixa funció, mateixa disfressa i, el més significatiu, acompanyada del mateix regidor, Pepe Leiva, responsable directe de Sant Feliu i urbanitzacions. Si això no és una declaració d’intencions, no sé què ho és.
Si repartir xocolata té un simbolisme evident –el de voler situar-se a la mateixa altura que “el poble”–, ocupar aquest rol en un pessebre vivent, acompanyada del mateix company, també en té un altre de molt potent. El simbolisme importa i, quan parla tan clar, resulta fascinant.
Jo no vull una alcaldessa que reparteixi xocolata ni que visqui permanentment a Instagram. Vull una alcaldessa que treballi pel que se li paga: gestionar els recursos del municipi amb responsabilitat i fer de Castellar un lloc cuidat, amable i digne, i habitable per a tothom.
Vull una alcaldessa que aposti per una democràcia directa i real, on els barris siguin espais de decisió, amb assemblees veïnals, transparència i una economia local i sostenible. Vull una alcaldessa que deixi de fer reunions a porta tancada amb persones individuals per apaivagar conflictes i silenciar demandes, i que afronti el futur del municipi de manera oberta i col·lectiva, prioritzant el bé comú per davant del benefici privat. Que la base de la política municipal no sigui la marca personal d’un càrrec concret.
Utopia? Potser. Massa feina? Segur. Però, siguem sincers, també ho és mantenir una agenda plena d’actes, discursos i la producció constant d’imatges, escenografies i elements simbòlics de tota mena. Aquesta manera de fer política també és un desgast considerable de temps i diners públics.
El problema no és la quantitat de feina, sinó en què es decideix invertir-la.
