Fa uns pocs mesos anunciava el meu darrer article com a regidor d’ERC i ara redacto el meu primer article com a no regidor de Castellar. Els dos altament emotius. Però tot i que en els dos casos hi ha hagut una pèrdua personal considerable només en aquest segon cas l’acceptació ha estat necessàriament forçada per uns esdeveniments impensables i imprevistos. El Ferran Rebollo ha mort a la matinada del 21 de març.
Vaig conèixer el Ferran poc abans del 2015 quan ens presentàvem tots dos en una llista d’ERC a les municipals juntament amb el Rafa i la Núria. Varem connectar ràpidament malgrat el meu habitual tarannà poc donat a obrir-me amb rapidesa a persones desconegudes. És a dir, la nostra relació i profunda amistat va venir donada per la coincidència inicial en un partit polític. I això em permet desmentir rotundament aquella falsa afirmació que diu que hi ha amics, enemics i companys de partit. Almenys això no ha estat mai cert en el meu cas. Ara ja sabem que hi ha coses que no es converteixen en certes per més vegades que s’insisteixi en afirmar-les.
Eren temps apassionats, això sí. Assistíem a pràcticament tots els actes que es feien a Castellar per dues raons: Perquè consideràvem que era la nostra obligació per la nostra condició de regidors i perquè ens ho passàvem bé junts. El Ferran tenia la gran virtut de no saber ser desagradable. Totes les coses que deia difícilment queien malament per com ho deia. Encara avui, no puc recordar ni una sola ocasió que em vagi poder enfadar amb ell per res que vagi dir o fer. En tot cas només la seva mort ha aconseguit emprenyar-me molt.
En alguns moments podíem semblar una versió més o menys particular de l’estranya parella, jo per les meves indestructibles i eternes conviccions existencialistes i ell pel relativisme amb que les afrontava. Acostumava a passar que, com a resultat d’una gran frase meva, per la qual quasi valia la pena morir, ell es despenjava amb un comentari frívol, enginyós o sarcàstic tot i coincidir en el fons del tema. Però les meves intencions d’escanyar-lo s’esvaïen ràpidament quan veia aquella carona bondadosa amb que ho havia dit. I al capdavall en lloc de generar-me indignació o emprenyament no podia deixar anar res mes que un somriure de complicitat. Era un ximplet encantador!!
Fins i tot el molt carallot se’m feia entranyable quan em deia que cantava fatal quan entonava Els segadors en les trobades a la plaça d’El Mirador per reclamar la llibertat dels presos politics!!. No em podia enfadar amb ell perquè era encantador i, bàsicament, perquè tenia raó!! En canvi, ell cantava admirablement bé després d’haver passat per corals d’aficionats. Les veritats poden molestar, però no poden fer mai mal.
Repassant anècdotes quedo sorprès d’algunes coses que he arribat a fer per ell. En recordo una de sublim que quasi em costa un bon disgust. Era després d’un acte que vàrem fer de Castellar per les Llibertats. Era molt tard i tornant de l’acte em va confessar que s’havia oblidat les claus i que no podia entrar a casa seva. Però em va dir que era fàcil d’entrar amb una escala de mà per una paret del pati. No sé com s’ho va fer, però quan el vaig mirar i li vaig veure aquells ullets de gos abandonat em vaig oferir per saltar jo. El Ferran era 10 anys més jove que jo i no sé com s’ho va manegar perquè fos jo qui se la jugués!. Però aquest era l’encant del “punyetero”. Total que l’aventura no va ser tan fàcil com m’ho havia pintat i va anar de ben poc que els meus ossos no acaben esclafats al terra! Després de molts esforços arribo a la paret superior del pati. Però per si fos poc quan, mig penjat, aconsegueixo treure el cap per damunt del pati veig un altre cap que em mira desafiadorament. Era el Tro, l’enorme pastor alemany del Ferran que em mirava amb cara de dir: “que coi fas intentant entrar a casa meva sense l’amo i pel pati del darrere??”. En aquest punt, i en mala posició, des de dalt li dic al Ferran, “Osti, hi ha el gos!!. Què faig?”. El Ferran diu, “bueno, no crec que et faci res”. Aquell “no crec” no em va semblar gaire tranquil·litzador ni definitiu i per uns moments no sabia si deixar-me caure i trencar-me coll i barres o exposar-me a una queixalada del fidel gos guardià. Al final vaig confiar amb la meva bona sintonia amb els gossos i vaig decidir aventurar-me a entrar. Però no vaig quedar del tot tranquil fins que vaig obrir la porta i va entrar el Ferran. En aquell dia vaig saber que si no em vaig emprenyar amb el Ferran ja no ho faria mai més, em fes el que em fes.
Fidel a la teva condició de poc creient (i meva!) et dic que, encara que tinguis el cel guanyat, aniràs a l’infern que es allà on sospires per anar. I ja planyo al pobre dimoni esquat pels molts favors que segur que acabarà fent per tu. Però també estic segur que no es penedirà mai d’haver-te acollit!!.
Bon viatge pels guerrers que són fidels al seu poble!
