"Què és el que fa que la literatura sigui literatura? Què és el que fa que el llenguatge que està escrit aquí, en un llibre sigui literatura? És aquesta mena de ritual previ que traça en les paraules el seu espai de consagració. Per consegüent, des que la pàgina en blanc comença a omplir-se, des que les paraules comencen a transcriure’s en aquesta superfície que encara és verge, en aquell moment cada paraula és, en certa manera, absolutament decebedora en relació amb la literatura perquè no hi ha cap paraula que pertanyi per essència, per dret de naturalesa, a la literatura”.Michel Foucault (Le Langage à l’infini).
Per començar, us prego que m’escolteu amb els ulls: la mirada escriu quan observa i escolta quan les paraules són al món: al plafó d’una parada d’autobús, als anuncis que ofereixen serveis de cangur, als rètols de les pastisseries, a la bústia de casa: el teu nom i el meu, units en una targeta, escrits amb lletra menuda al costat de l’adreça. Al costat de la bústia la porta ens fa de llom i al mig, encabim les pàgines que escrivim cada dia amb la gent que estimem, la que guardem ben endins, en una trama que cada dia és una sorpresa, fins i tot quan la vida sembla previsible, al tomb d’una pàgina, tot pot canviar.
Llegir és un acte de resistència en un món on les paraules, la negociació i el diàleg han quedat anorreades pel soroll de les bombes. Llegir es pot presentar com una oposició a la riuada de dades, mems i vídeos de curta durada que ens atabalen a través de les pantalles, però sobretot, llegir és un acte d’empatia radical: la nostra vida és un llibre finit, que a través de la nostàlgia, llegim una vegada i una altra, però només quan admetem la possibilitat d’una trama diferent, d’altres personatges i d’altres peripècies, ens obrim a la veritable naturalesa de la literatura: tots som històries, tots som literatura i tots volem ser llegits.
Com que no vivim prou per llegir, ni totes les persones, ni tots els llibres del món, ens cal deixar-nos seduir per la curiositat. Ara que s’acosta Sant Jordi, ens deixarem seduir per l’aparença dels llibres, per les referències que en té algú, el criteri del qual, ens sembla fiable i de bon gust, o bé, i aquesta és l’opció que recomano, ens dedicarem a grapejar portades, llegir sinopsis i pessigar pàgines amb l’esperança de trobar dues-centes pàgines d’amor platònic.
Entre les lectures que m’han mantingut ocupat aquest any en vull destacar algunes que m’han fet rumiar de valent o que m’han semblat interessants, més enllà dels gèneres literaris, les modes o les tendències.
Aquest any, he quedat colpit per la lectura de Bristol de Jean Echenoz, que és un autor que té una prosa precisa com un tall de ganivet. Bristol és una novel·la que recorda al cinema francès més desvergonyit, amb un personatge central que és un director de cinema, tirant a mediocre que rep l’encàrrec de fer una pel·lícula a l’Àfrica. És un llibre en moviment, en què el narrador és omnipresent, però no intervé en res que no sigui la descripció formal dels fets. En aquest sentit, el llenguatge cinematogràfic i la narrativa es troben, al meu criteri, d’una manera excepcional.
Seguirem amb Terry Pratchett i la seva col·lecció de relats perduts Un cop de ploma, compendi de relats breus, no ambientats en el Discmón, que en la seva senzillesa de plantejament, amaga una ironia britànica d’alta qualitat. Són un conjunt d’històries sense gaires pretensions, sobretot si acarem aquests contes amb el corpus literari del Discmón i totes les novel·les independents que va publicar, però hi ha quelcom en aquest humor costumista que atrapa el lector i no el deixa fins a l’última pàgina. Seguint amb els llibres inspirats en la màgia i la fantasia, m’agradaria parlar-vos una mica de Los Diablos, de Joe Abercrombie, un llibre de vuit-centes pàgines que si haguessin estat quatre-centes, tampoc passaria res. El llibre d’Abercrombie està ambientat en una realitat alternativa on les croades es fan contra els elfs i on un grup de monstres ha de complir una missió per la màxima autoritat de l’església. Narrativament té tot el que necessita una sèrie de les que es poden veure en una plataforma de streaming: acció, marro entre personatges i un tram final d’infart, però amb l’avantatge que si et quedes adormit, no has de tirar enrere per saber què ha passat. Continuaré fent esment de la nova novel·la d’Alan Moore, primera part d’una trilogia. Parlo de El Gran Cuando, un llibre sobre un llibre... que no hauria d’existir però que en la seva presència anticipa la possibilitat d’una versió alternativa de la ciutat de Londres plena de màgia i perills. Com tot el que ha escrit Alan Moore (autor de còmics con Watchmen o V de Vendetta, guionista i mag) és una revolució dels sentits, amarada per una bona quantitat de dades curioses sobre la ciutat de Londres i una erudició sorprenent.
Obrint el catàleg de grans apostes per Sant Jordi, això vol dir els llibres que encara són calents, que fa poc que són a l’aparador, vull destacar Jo això ja no ho veuré, de Jordi Masó, que rebla l’aposta de qualitat que ja havia assegurat amb La biblioteca fantasma o Les males herbes. Això vol dir, llibres de relats que transiten entre el realisme màgic de Pere Calders i la mirada atònita de Sergi Pàmies o Quim Monzó. També l’edició en català de Carrie de Stephen King o els nous llibres de Carlota Gurt Els Erms i Pol Guasch Relíquia, que també són apostes segures, de qualitat i de proximitat.
Com acostumo a dir cada any, el que cal fer per Sant Jordi és gaudir del llibre que et regalen, del llibre que et regales a tu mateix, perquè millor que un llibre en són dos i del plaer de passejar envoltat de llibres, roses i badocs com jo.
Bona lectura!
