Donaré una de les possibilitats que tenim per definir el concepte política: “l’activitat dels que procuren el poder, que es vincula al bé o amb l’interès general o del poble”.
D’aquí es desprenen tres conceptes clars: poder, el bé i l’interès general o del poble. Tots tres són clau per entendre l’essència de la política, però cal posar-ho en el context que tenim avui aquí, un estat democràtic dintre l’entorn de la Unió Europea.
Un cop definit el marc en què estem, cal veure com es desenvolupen els diferents rols que toca fer a cadascú en els diferents apartats de la societat actual, en aquest cas els ciutadans, i el poder delegat en els polítics.
Els ciutadans, entre les obligacions que marquen les normatives vigents, en tenim una de principal, votar cada vegada que ens convoquen a eleccions, i això ho anem fent de força majoritària, malgrat la desafecció creixent dels darrers anys de la ciutadania envers els polítics i la política.
Els polítics són els representants elegits en les diferents votacions (municipals, autonòmiques, generals). Ells són els que, per delegació del poble sobirà, tenen la potestat d’exercir el poder governamental per dur a terme accions per millorar la vida de la gent.
Tot plegat és molt clar i hauria de ser més fàcil del que és la realitat actual, amb declaracions mediàtiques permanents dels polítics, posicions irreductibles d’alguns partits polítics, confrontació de posicions polítiques partidistes per sobre de buscar posicions d’acord, un parlamentarisme escàs i un gran dèficit d’educació parlamentària, en resum, unes formes i maneres de fer política totalment inacceptables en un estat democràtic. Tot això és el clima general actual en la política i els polítics, però en el garbuix indecent també hi ha formes actives i eficients de fer política que es donen en cadascuna de les diferents administracions, per tant, tot no és el mateix, i ara ja toca començar a diferenciar uns d’altres per anar matisant les diferents posicions. Aquí tenim diferents exemples per a la reflexió:
En el municipi de Castellar tenim 5 formacions polítiques de diferent perfil ideològic i sentiment nacionalista, però en les darreres legislatures, amb condicions prou adverses, han sabut agafar el camí de la discussió aferrissada, si cal, la negociació, l’acord i el pacte final.
En la Generalitat, en l’anterior legislatura i l’actual s’ha arribat a pactes entre tres forces polítiques d’esquerres, però amb diferents sensibilitats en el projecte de país. En aquest cas, la distància més gran entre el poder i les repercussions en la ciutadania fa que el tactisme polític s’incrementi molt més, però cal imposar el primer principi de tot polític, que és legislar per millorar la vida de la gent, a més de concretar-se amb fets, com l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat del 2026, imprescindibles ja, a causa de la situació mundial i a Catalunya, després d’anys de paràlisi de govern pel procés. No val cap excusa, ni cap altra prioritat.
En el Govern de l’Estat Espanyol, en les dues darreres legislatures, que han sigut les primeres a conformar un govern de coalició de dos partits d’esquerres, el dèficit parlamentari de suports limitats i la necessitat de buscar acords previs dintre el mateix govern de coalició, han forçat, per necessitat primer i convenciment de la realitat després, que s’hagi imposat l’únic camí possible, dialogar, acordar i pactar, les eines més preuades en una democràcia.
També en la UE, els darrers 80 anys, ho avalen amb el pacte repetitiu de tres partits diferents i amb ideologies diferents, que han permès tots aquests anys una millora continuada dels ciutadans de la UE i d’Europa en el conjunt. Si es vol, es pot fer política útil.
