El primer assaig literari seriós sobre la sardana el trobem en l’obra de l’historiador, polític i jurista català Josep Pella i Forgas, Historia del Ampurdán (1883), en el capítol “La sardana”. Aquells anys tot i que s’anava consolidant, potser com passa actualment, el catalanisme polític es fixava més en la llengua i els drets polítics que en la sardana, que per la seva música, els seus autors, la forma del ball o la simbologia ell mateix la defineix com la dansa nacional de Catalunya. La mitifica tant que arriba a professar la mateixa idea que el poeta provençal Frederic Mistral sobre la sardana ancestral, recordant que el capítol XIII de la Ilíada (v. 590-594 i 599-602) diu: “Va modelar-hi l’il·lustre Baldat una plaça de dansa / com aquella que Dèdal a Cnossos ampla una volta / va construir l’honor d’Ariadna de rínxols formosos. / Dignes d’un dot de molts bous les fadrines dansaven amb els fadrins, / agafant-se la mà pel canell uns als altres. / [...] Ara corrien amb peu ensenyat i perfecta soltesa, / com manejable roda que un assegut terrissaire / prova per tal de veure com volta, adés es llançaven, / arrenglerats, una altra vegada els uns contra els altres”.
