El Consell de Ministres ha aprovat aquest dimarts l’anunciada regularització extraordinària d’immigrants en situació irregular, una mesura que podria beneficiar fins a mig milió de persones a tot l’Estat. A Catalunya, la xifra pot situar-se al voltant de les 150.000 persones.
Una mesura necessària, llargament esperada, que reconeix drets a persones que fa temps que són aquí. Que treballen, que cuiden, que formen part del nostre dia a dia.
Però hi ha una pregunta que potser ens hauríem de fer abans que qualsevol altra: qui no té a la família algú que va haver de marxar?
No fa tants anys.
Després de la Guerra Civil, durant dècades, moltes persones d’aquest país van fer les maletes sense saber quan o si tornarien. Van anar a Alemanya, a Suïssa, a França... a buscar feina. A buscar una vida millor, per motius econòmics o polítics.
No eren números. Eren pares, mares, avis... I tampoc ho van tenir fàcil. Van ser estrangers. Van haver d’adaptar-se, començar de zero, demostrar constantment que mereixien una oportunitat. Amb drets limitats. Amb incertesa i por moltes vegades.
Avui, la història és una altra, o potser no tant.
Quan parlem de regularització, parlem de persones que ja són aquí, però que no fins ara han tingut el reconeixement que els correspon. Persones que han tingut feines invisibles, treballant en l’economia submergida, en condicions precàries i indignes. Que han cuidat, han treballat i han contribuït. Però sense els mateixos drets. I, massa sovint, també amb una mirada injusta al damunt. Perquè són les mateixes persones que ocupen feines i horaris que nosaltres no volem. Les que fan possible que moltes coses funcionin.
I tot així, encara se les qüestiona, assenyala o tracta com si no formessin part del “nosaltres”. I és aquí on la pregunta deixa de ser qui érem i passa a ser qui som. No només què fan les lleis, sinó què fem nosaltres. Com mirem, com parlem, què acceptem i què no. Perquè els drets no només es reconeixen als parlaments. També es construeixen en el dia a dia. En la manera com tractem la persona que tenim al costat. En si normalitzem desigualtats o les qüestionem.
Per això aquesta regularització és important, ja que ara podran concórrer al mercat laboral en igualtat de condicions. Però també és important la memòria. Recordar d’on venim ajuda a entendre millor què està passant avui. I, sobretot, ajuda a decidir qui volem ser.
Perquè, en el fons, aquesta història no és tan diferent de la nostra. És com mirem els altres, perquè al final no parla d’ells, sinó de nosaltres.
