Fa molts anys que, tal com ens feia saber l’enyorat Toni Cruz i els seus altres dos companys de carrera, a l’hora de portar a Barcelona les millors cuixes del món, no ens venia de cent milions: aquells foren uns altres temps. Avui dia, les coses són ben diferents i, moltes vegades, sí que ens ve de cinquanta cèntims davant dels preus abusius a què se’ns sotmet a l’hora de poder fer front a les despeses més peremptòries i quotidianes: les del dia a dia, per entendre’ns.
M’agrada el futbol i no em causa cap mena de vergonya admetre que, darrerament, de Primera Federació cap amunt només me n’arriben lleugeres referències. Em nego en rodó a passar per caixa, per poder veure en directe les evolucions, la vida i els miracles d’uns futbolistes vestits amb parracs i obligats a complementar el seu migrat salari bo i demanant almoina a les portes de les esglésies. Admeto que són molts els ciutadans d’arreu del món que no comparteixen la mateixa visió que jo. Ho entenc perfectament perquè el pensament és ben lliure: a mi, per exemple, m’agrada molt la cansalada i els botifarrons de ceba i arròs quan sé, positivament que, com a mínim, dos terços de la població mundial, detesta aquesta exquisidesa gastronòmica...
He llegit al diari que el proppassat dissabte, mentre no deixaven de sonar les alarmes al telèfon mòbil i se’ns advertia que no sortíssim de casa, perquè el cel deixava anar aigua a gratcient i aquesta s’obria pas pels carrers i barrancs d’algunes poblacions del Garraf i de l’Alt Penedès tot arrossegant cadires, poals, jardineres i altres estris cap al mar o cap a qualsevol altre destí incert, a escassos quilòmetres de la desfeta tenia lloc una celebració glamurosa i molt excèntrica per commemorar la majoria d’edat d’un jugador de futbol de casa nostra.
Abans de continuar potser cal que incideixi en una apreciació adreçada a aquells que no em coneixen prou: mai m’he sentit identificat amb aquella guineu que com que no pot abastar el raïm apunta que encara és massa verd... Estic parlant, tal com ho procuro fer sempre, des de la simple observació d’un emboirat passejador pel món i poca cosa més!
Soc del tot conscient que vivim immersos en una societat de consum mancada d’aquells criteris morals que sempre haurien de prevaldre davant de qualsevol altra consideració. Em dol moltíssim escoltar aquelles excuses de mal pagador que venen a dir que d’ençà que el món és món sempre ha estat així; però allò que em dol molt més encara és el fet d’haver passat, d’una manera vertiginosa i fins i tot inconscient, d’agents passius a còmplices plens de permissivitat amb allò que no se subjecta ni amb pinces. Admeto que, malgrat que sigui en diferit i a “pilota passada” (mai millor dit) gaudeixo en gran manera de les evolucions amb què ens obsequien aquests “mags de la pilota”. Fins i tot, fent un esforç de bona voluntat, puc arribar a acceptar que aquests quatre privilegiats, poden arribar a generar molts més diners dels que cobren, però els “generen” per a qui i, sobretot, per a què? Fa molts anys (em sembla recordar en un programa de Joaquim Maria Puyal) vaig sentir a explicar a Joan Segarra (mític jugador del Barça dels anys cinquanta) que ell i els seus companys se sentien uns enormes afortunats pel fet de tenir un sou vuit o deu vegades superior a un treballador qualificat; que viatjaven arreu d’Espanya i d’Europa en una època que la gent, a tot estirar, anava a fer “fontades” (de proximitat!) per menjar pa amb xocolata de garrofa; que s’hostatjaven amb uns hotels que avui rebrien la consideració de fonda i que, amb la suma de tot plegat, els semblava que tocaven el cel... Com que la memòria sol ser traïdora, d’aquesta entrevista no puc apuntar gaires coses amb precisió quirúrgica, però allò que sí que recordo és l’anàlisi que feia Segarra dels seus temps de jugador comparant-ho amb els de les dates en què va emetre’s el programa. Si tenim en compte que aviat farà vint anys que en Segarra va deixar-nos i si poguéssim transportar les seves paraules avui, de ben segur que cauríem de cul.
Ens diuen que no es pot anar contra el món; massa vegades ens ho arribem a creure i, fins i tot, davant d’aquesta evidència incontestable, només optem per un silenci sospitosament còmplice amb qualsevol desgavell, per gros que sigui.
