553 Tot poder es feixista_1440x961
Tot poder és feixista. || JOAN MUNDET
07/02/2020 Opinió
El pin parental

Com a pròleg d’allò que s’exposarà més endavant, l’escriptor ha d’expressar l’esforç mental que li suposa intentar fer un exercici d’empatia, aquella aproximació al sentiment aliè que tant es posa en valor dins de l’intel·ligència emocional. Perquè (ell suposa) que les conclusions a les que arriben els altres són producte d’un procés mental, ja sigui propi o induït, i considera que aquest intent el pot ajudar a apropar-se a allò que es cou dins de la pell aliena.
És sabut que l’expressió pin parental fa referència al codi pin (personal identification number) que s’utilitza per al control de l’accés a determinats continguts de determinades plataformes d’informació o d’entreteniment, fent que aquest sigui vedat als col·lectius per als quals no han estat creats, com podria ser el dels infants. Queda clar, doncs, que s’està fent referència a un control d’accés a allò que algú creu que no és accessible per a tothom. S’estableix, doncs, que es posen de manifest dues posicions jeràrquiques, és a dir: aquella que controla i aquella subordinada que és controlada. És fàcil entendre que, entre aquestes dues posicions, la primera és la que ostenta el poder de decidir, i aquest és el quid de la qüestió: “el poder”.


El poder ha estat sempre, des de que la humanitat va començar a caminar dreta, un exercici de domini sobre els altres, ja sigui revestit d’una autoritat pactada, com ara el poder judicial o el poder polític, o, simplement, exercit per la força bruta, com seria el cas d’aquell que està carregat de violència.


En el cas que ocupa aquest escrit, el poder és l’element en discòrdia i que, un determinat sector de la societat, de tendències ultraconservadores, vol exercir per sobre d’aquell que procedeix d’una autoritat pactada en l’àmbit de l’educació dels infants, com és el cas de l’ensenyament públic. L’argument exposat és que el control de la formació dels fills ha de passar pel filtre dels seus tutors legals, atribuint-se el poder de vetar allò que no es troba dins del seu esquema mental, encara que es tracti del contingut curricular de determinades assignatures. A la pàgina web de Vox s’ofereix un formulari que els pares, mares o tutors poden adreçar a la direcció dels centres educatius sol·licitant informació prèvia sobre determinades activitats formatives, per poder decidir la participació o no dels seus fills o filles. Aquesta formació política va deixar clar en el seu programa electoral la voluntat d’exercir aquest control en el punt que es transcriu a continuació:


“EDUCACIÓN 
21. Implantar el sistema de cheque escolar, el Pin Parental y la Autorización Expresa con objeto que los padres tengan libertad para elegir la educación de sus hijos y se precise su consentimiento expreso para cualquier actividad con contenidos de valores éticos, sociales, cívicos morales o sexuales. Excluir la enseñanza del islam en la escuela pública”.


Cal posar el focus, doncs, sobre la posició subordinada que correspon als infants. La qüestió que es planteja és qui ha d’ostentar el poder de decisió sobre la seva educació. Els menors es mouen en dos ambients formatius diferenciats: el públic i el privat. És de sentit comú que l’educació dins de l’ambient públic, ja que està suportada per fons públics, ha de de ser la porta obligada a la realització personal i al progrés col·lectiu, la palanca que fa possible la superació dels condicionants personals, socials, econòmics i culturals en origen i la clau de les oportunitats per superar les desigualtats i per descobrir i aprofitar tots els talents de la societat. Tal com estableix a Catalunya la llei 12/2009 del 10 de juliol.
I, com a conseqüència de la polèmica, apareix el terme adoctrinament, que la Gran enciclopèdia catalana defineix així: “adoctrinament m
Educació. Acció de fer entrar algú en algunes doctrines, opinions, valors o models de comportament com a resultat de la propaganda o de qualsevol procés instructiu acrític propi d’un sectarisme cultural, polític o religiós”.
És aquí quan les neurones de l’escriptor en sinapsi de polaritats oposades, confrontades entre les que han adoptat una posició d’empatia i les que es consideren lliures en el seu pensament, estableixen un debat sobre qui adoctrina realment, si és aquell de mentalitat tancada que camina amb aclucalls o qui és capaç de veure i acceptar la diversitat que l’envolta. 


I, com a conclusió, torna a sortir el poder que, en aquest cas, és aquell que procedeix del coneixement divers, resultat d’una formació crítica i sense censura, capaç de qüestionar-se a si mateixa: el poder del pensament carregat de coneixements universals i experiències sense límits. A mode d’epíleg, l’escriptor, que accepta la possibilitat d’estar equivocat, tria aquest poder sense pin.

 

Comparteix
M'agrada
Comentaris