L'artista plàstica i gestora cultural Neus Segalés reivindica la figura del pintor Pere Marra i Datzira
Pere Marra i Datsira (1920-1973) va ser un alquimista de la llum i el color nascut a Castellar, un pintor que, amb l’aquarel·la i les antigues barres de Dacs, va convertir els paisatges de la seva terra en poemes visuals.
Autodidacta i obstinat, Marra va aprendre a escoltar el silenci dels camins rurals i entorns del poble que el va veure néixer, el murmuri del vent entre els pins de la Costa Brava i el reflex tremolós del mar a Tossa, on la sal es barreja amb la memòria. La seva obra no és només un retrat de Catalunya: és un homenatge a la paciència de la terra, a la persistència dels pobles que resisteixen l’oblit.
Actualment trobem una petita mostra de la seva feina al Calissó. Exemple d’artista inconformista, hem pogut conèixer una mica més sobre la seva persona gràcies al Miquel López, marxant d’art i a la seva filla Anna Marra. Creant aquesta exposició hem descobert aspectes sorprenents sobre la seva resiliència artística i com superava les adversitats de la postguerra.
Castellar del Vallès, com tants altres municipis, té el deure –i hauria de tenir el privilegi– de fer visible el que ha estat invisible. Els artistes com Marra no són només creadors: són cronistes de la identitat. Les seves obres són documents històrics, testimonis d’una Catalunya rural que canvia, però que no ha de perdre’s. Per això, calen llocs on l’art local respiri: sales d’exposicions permanents, centres culturals que recullin i difonguin aquest patrimoni, iniciatives que connectin les noves generacions amb els mestres que les van precedir, espais on els nous creadors també puguin mostrar allò més contemporani. Les aquarel·les de Pere Marra no són només pintures: són fragments d’una Catalunya que va existir i que encara existeix en la seva essència. Qui som nosaltres sense la nostra memòria històrica? Els seus bodegons, les seves marines, els seus pobles adormits sota el sol de migdia, ens recorden que l’art és un acte de resistència contra l’oblit. Però aquesta resistència necessita complicitats: espais que exposin, veus que expliquin, mans que restaurin i conservin. La necessitat de crear bagatge i consciència cultural, i una política avesada a les arts.
En un món on tot sembla efímer, l’obra de Marra ens ensenya el valor de l’arrel i la permanència. Però les arrels necessiten terra fèrtil per créixer. Castellar, la Costa Brava, Catalunya sencera, li deuen aquest espai. Perquè un poble sense art és un poble sense memòria, i una memòria sense espai és un tresor condemnat a desaparèixer.