La percepció de final de trajecte

El diari, aquesta successió infinita de finestres que hem convingut a anomenar actualitat, deixa entrar el soroll d’un terrabastall semblant al que anunciaven els llibres sagrats. Una ciutat que crema, una frontera que es tanca, un infant recuperat de sota els enderrocs. Tot arriba al mateix temps, tot ens cau a sobre i, per uns instants, sembla que la història no avance, sinó que s’enfonse.
Recorde, llavors, mon pare. I les sentències que deixava anar en moments així, amb aquella ironia ruda i antiga dels qui han protagonitzat prou dificultats per a desconfiar també de la tragèdia. “No pagueu a ningú, que açò s’acaba!”. Com si la fi del món pogués suspendre els deutes i deixar els rebuts sense autoritat creditora. L’apocalipsi no podrà amb les paneroles, diuen. Jo afegiria que ni amb el capitalisme.
Ara em pregunte si el que sentim és realment la proximitat de la fi o només el cansament d’haver-lo contemplat massa vegades. Mai no havíem vist tant sobre el dolor, amb tanta nitidesa i tan de pressa. La desgràcia gaudeix de la immediatesa. Ens busca. Ens vibra a dintre de la butxaca. Apareix mentre esmorzem, mentre esperem l’autobús, mentre contemplem el joc d’una criatura a prop nostre. I abans que puguem comprendre l’horror d’una imatge, ens n’arriba una altra que la sepulta. La consciència no té temps per fer el dol. Acumula runa.
La guerra té aquella incandescència brutal que atrau les càmeres, com les arnes a la llum. La pau, en canvi, fa un camí més ombrívol. Un edifici que s’ensorra cap dins d’un titular. Una negociació que evita que en caiguen deu no deixa fotografia. Coneixem la classe militar del míssil i el calibre, el nombre aproximat de morts i la frase incendiària del governant. Rarament, però, coneixem la dona que ha passat setmanes obrint un corredor humanitari, l’home que ha traduït les negociacions entre enemics, l’organització que ha repartit menjar sense preguntar a ningú de quin costat venia. La destrucció és instantània i espectacular. La reconstrucció és lenta, repetitiva, sovint ingrata. Per això, una ocupa tota la pantalla i l’altra, amb prou feines, ocupa la memòria.
No és la meua intenció convertir aquesta constatació en un consol amable. Hi ha morts que no poden ser compensades amb cap relat sobre l’esperança. Hi ha governs que han fet de la impunitat una política i institucions que, sota el llenguatge prudent de la diplomàcia, amaguen la seua covardia. Dir que el món no s’acaba no pot servir per a absoldre els qui contribueixen a destruir-lo. La lucidesa exigeix mirar l’horror de cara, anomenar-lo i assenyalar-ne els responsables. Però també exigeix no concedir-los tot el paisatge. Si només veiem allò que arrasen, acabem creient que fora d’ells no queda res. I aquesta seria la derrota més profunda: no que el mal s’imposés un dia, sinó que aconseguira convéncer-nos que sempre s’ha imposat; que la compassió és una ingenuïtat, la solidaritat un gest inútil i la pau una paraula gastada a força de llepar-se als discursos oficials.
Estem esgotats. No només informats: esgotats. Ens demanen que patim a tota hora i, al mateix temps, que continuem comprant, treballant, dormint, conversant com si res. Aquesta contradicció ens va endurint. Perquè ningú no pot viure permanentment amb totes les ferides del món obertes dins del cos. Habitem una intempèrie. Allò que coneixíem s’esquerda. Allò que podria substituir-ho encara no té forma. Entre una cosa i l’altra s’obri el buit, i aquest s’assembla molt a la fi.
Però sota el soroll hi ha una obstinació que no acostumem a mirar. Aquesta persistència no té l’esclat d’una bomba. Potser perquè la vida, quan resisteix de veritat, rarament té música de fons. És una mà que sosté una altra mà, un plat que es comparteix, un document que algú guarda, una porta que algú s’obstina a no tancar. Coses menudes, gairebé ridícules davant la grandària de la devastació. I, tanmateix, tot el que algun dia ha tornat a alçar-se ho ha fet a partir d’aquesta classe de gestos. No hi ha reconstrucció que no haja començat amb algú inclinant-se sobre les restes i decidint què podia salvar.
Potser el nostre deure no és ser optimistes. L’optimisme, quan es converteix en obligació, pot resultar tan cruel com el pessimisme. El que ens correspon és una esperança més aspra, sense promeses de victòria, capaç de conviure amb la por i amb el dubte. Una esperança que no diga “tot anirà bé”, perquè no ho sabem, sinó “encara no està decidit”. Hi ha una diferència moral enorme entre les dues frases. La primera consola; la segona compromet.
Encara puc sentir mon pare i aquell: “No pagueu a ningú, que açò s’acaba!”. Totes les generacions han sospitat alguna vegada que serien les últimes; totes han confós, en alguna nit, el límit de la seua mirada amb el límit del món. No sé cap a on va aquest trajecte. Ningú no ho sap. Veig les finestres enfosquides, els paisatges que passen massa de pressa, les estacions que hem deixat enrere i no tornaran. Hi ha dies que el comboi sembla avançar sense maquinista. Però encara hi ha gent dempeus als vagons, gent que pregunta, que auxilia, que es nega a abandonar els altres a la via. Mentre això passe, no serem al final. Serem, com tantes vegades abans, dins d’un tram fosc del camí.
I un tram fosc, per llarg que siga, no és encara la nit sencera.

Afegeix L'Actual com a font preferida de Google de forma gratuïta

Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat.

Activar ara