Acabem de passar els tres o quatre dies al voltant de la festa de Sant Joan a Florència. De ben segur que a l’hora de procurar fugir d’aquesta insuportable calor, potser no hagi estat aquesta la millor idea, però teníem la sortida programada des de feia temps, sense comptar amb una incidència climàtica que ens està trasbalsant tots els projectes d’oci. Com que, per una banda sou molts els que ja coneixeu aquesta ciutat de la Toscana i per l’altra mai m’he sentit prou còmode a l’hora de narrar en primera persona cap viatge, m’estalviaré entrar en detalls de la sortida. El que vull destacar, això sí, és que aquests dies hem tornat a gaudir de la proximitat de la nostra filla, l’Anna, que ens hi ha acompanyat. Els que fa anys que em coneixeu sabreu que sempre defujo parlar de temes familiars que vagin gaire més enllà d’alguna anècdota que es pugui tenir com a curiosa. Avui, però, em complau parlar de l’Anna, més que res per què m’adono que, en l’actualitat, ella sempre sol arribar allà on jo ja no arribo... si aquesta evidència és la que en diuen llei de vida, penso que em correspon acceptar-la amb molt de gust.
L’Anna ha estat una persona molt fàcil de pujar. Mai ens ha posat davant de cap tessitura compromesa i, encara menys, de difícil resolució. Sense ni tan sols proposar-s’ho, ens ha anat imbuint d’una serenor i d’un assossec impagable. En cada etapa de la seva vida ens ha donat la sensació d’anar uns passos per endavant de l’edat que en realitat tenia. Entenc que hom pugui interpretar aquestes paraules com a passió de pare (o de mare, que és l’autèntic pal de paller del meu nucli familiar) més que com a un element purament objectiu. És possible que sigui així, però aquest no és, precisament, l’angle en què vull incidir. És evident que els fills són una unitat independent, amb tot el que l’extensió del terme arriba a comportar. Tant és així que penso que, aquest tracte tan dignificador dels nostres respectius papers familiars, en l’única cosa que cal defugir a convertir-lo és en el rol acrític d’amic o de col·lega... “amistat” i “col·leguisme” són un parell de termes fal·laços que fa anys hom va posar de moda adduint una suposada i errònia modernitat que ben aviat va caure per la seva pròpia absurditat. La nostra filla ens ha tingut, ens té i ens tindrà sempre al seu costat. Admeto que les nostres formulacions algunes vegades continuaran essent coincidents i altres no en seran tant, però sempre procurarem que continuïn mantenint-se dinàmiques, enriquidores i prou diàfanes per tal de no entrar en cap mena d’elucubracions artificioses. Dies com els que hem viscut a Florència, on la xardor tant ens ha fet buscar l’agraïda fresca de l’ombra generosa d’un mur carregat d’història com la complicitat d’una terrassa de bar a l’entorn d’un bon assortit d’aigües de tònica i llimonada, ens hi ha ajudat molt...
Fa anys el torrentí Pau Alabajos, va recórrer a peu el museu a l’aire lliure que esdevé la ciutat de Florència i en va deixar un testimoni musical d’una emotivitat immarcescible. Val molt, molt, la pena escoltar-lo.
