Aquesta setmana, fullejant la revista Descobrir Catalunya, em vaig aturar davant d’una fotografia d’una antiga foguera de Sant Joan. Al costat, una reflexió explicava que les fogueres encenen la nit més curta de l’any amb un foc que purifica i renova; un ritual ancestral que dona la benvinguda a l’estiu i que té un poder gairebé hipnòtic, perquè les flames dansen sense repetir mai el mateix moviment.
Em va semblar una definició preciosa.
Però mentre llegia aquelles paraules vaig deixar de mirar la fotografia. Les flames van començar a il·luminar els meus propis records i, gairebé sense adonar-me’n, vaig tornar al carrer Sant Jaume, on vaig néixer, al barri del Pla.
Quan arribava el mes de juny començava un ritual que avui pràcticament ha desaparegut. Les famílies guardaven durant setmanes les cadires trencades, els armaris vells, les portes que ja no servien o qualsevol tros de fusta que pogués alimentar la gran foguera de la revetlla.
Per a nosaltres, els nens, allò era una aventura.
Recorríem els carrers del barri arrossegant aquells mobles entre rialles fins al descampat on avui s’aixequen les cases del carrer de la Miranda i la plaça de la Miranda. Dia rere dia anàvem aixecant aquella muntanya de fusta que, als nostres ulls, semblava immensa.
Aquella foguera no era només un munt de mobles vells.
Era el resultat de la col·laboració de tot un barri.
Cada família hi aportava alguna cosa. Els grans ens ajudaven, els petits ens sentíem protagonistes i tots compartíem una mateixa il·lusió. Sense saber-ho, estàvem aprenent què volia dir formar part d’una comunitat.
Des d’aquell indret contemplàvem la cinglera sobre el Ripoll, les vistes cap a Can Barba i, de fons, el “BRAM”.
Aquell so també forma part dels meus records.
I, com passa entre els joves, també hi havia una rivalitat tan innocent com apassionada. Cada barri volia construir la foguera més gran de Castellar. Comparàvem l’alçària de les piles de mobles, vigilàvem que ningú ens prengués res i, alguna vegada, algun barri rival ens feia una mala passada i ens cremava la foguera abans de la nit de Sant Joan. En aquell moment ens semblava una tragèdia. Avui, amb el pas dels anys, només em provoca un somriure.
Les normes han canviat, i probablement és lògic que sigui així. Avui seria impensable construir aquelles fogueres tal com les fèiem nosaltres. Els temps evolucionen i la societat també.
Però hi ha una cosa que no hauríem de deixar perdre.
Aquelles fogueres no només cremaven fusta.
Encenien els barris.
Creaven amistats, feien que els veïns es coneguessin encara més, ensenyaven als més joves el valor de treballar plegats i convertien els carrers en una gran família durant uns dies.
Potser avui tenim més comoditats, però també ens costa més trobar espais on la convivència neixi de manera espontània. Potser per això val la pena recordar aquestes petites històries. No per tornar enrere, sinó per entendre què feia especial aquell Castellar que molts vam tenir la sort de viure.
No és casualitat que aquest record em vingui sempre quan arriba Sant Joan.
Potser també hi té alguna cosa a veure el fet que em dic Joan.
Cada any, quan s’acosta el meu sant, torno mentalment a aquell nen que corria pel carrer Sant Jaume convençut que la nostra seria la foguera més gran de Castellar.
Quan avui veig una foguera, ja no hi veig només flames. Hi veig els veïns del meu barri, els amics de la infància, les rialles, la il·lusió compartida i aquell Castellar que, sense que nosaltres en fóssim conscients, ens ensenyava cada dia què volia dir fer poble.
Les flames s’apagaven l’endemà.
Però els records... aquests continuen il·luminant-nos tota la vida.
Els pobles no només es construeixen amb carrers i edificis. També es construeixen amb records compartits. I mentre siguem capaços d’explicar-los als qui venen darrere nostre, les flames de les nostres tradicions continuaran vives.
