El passat 20 de juny es va inaugurar la nova piscina municipal Colobrers. Un dia esperat pels castellarencs i les castellarenques, però no entraré a valorar ni l’equipament ni l’acte d’inauguració. Aquesta opinió la deixo al criteri de cadascú.
Avui vull parlar d’un detall que, per a qui no el viu, pot passar desapercebut, però que, per a moltes persones marca la diferència entre poder fer les coses de manera autònoma o haver de dependre dels altres.
El dia de la inauguració s’havien habilitat places d’aparcament provisionals per a persones amb mobilitat reduïda. Podia haver semblat una bona iniciativa, però una plaça reservada no és, necessàriament, una plaça accessible.
Escric aquestes línies perquè crec que hi ha situacions que només es fan visibles quan algú les explica.
La meva parella té mobilitat reduïda i, malauradament, episodis com aquest no són excepcionals. Sovint es pensa que l’accessibilitat consisteix a reservar una plaça, però l’accessibilitat va molt més enllà.
És posar-se al lloc de qui utilitzarà aquell espai i preguntar-se si realment li permetrà moure’s amb autonomia, seguretat i dignitat.
Quan hi vam aparcar, ens va ser impossible treure la cadira de rodes i accedir a les piscines de manera autònoma. Un cop desplegada la cadira, no podíem sortir ni per la part de davant, perquè hi havia la vorera, ni per la part de darrere, perquè l’embornal de recollida d’aigües pluvials ho impedia. Una plaça reservada havia acabat convertint-se, precisament, en una nova barrera. Vam haver de demanar ajuda a la Policia Local que, en ser el dia de la inauguració, era present a la zona. Ens van ajudar a pujar la cadira fins a la vorera. En acabar la visita, vam haver de tornar-los a demanar ajuda per poder marxar.
Quan això passa, la conseqüència no és només una dificultat pràctica. És la sensació d’haver de dependre dels altres per fer una cosa tan quotidiana. I aquesta dependència pesa molt més del que sovint imaginem.
El més frustrant és saber que aquestes situacions es poden evitar. Amb previsió, revisant els espais abans d’obrir-los i comptant amb la mirada de les persones que conviuen cada dia amb la discapacitat, molts d’aquests obstacles desapareixerien abans que ningú els hagi de patir.
L’accessibilitat no és un luxe, ni un gest de bona voluntat. És un dret. I també és una manera d’entendre com volem construir els nostres pobles i ciutats, pensant en tothom i construint accessibilitat universal.
L’accessibilitat no es mesura pel nombre de places reservades, sinó per la possibilitat real que aquestes compleixin la seva funció. Quan es dissenyen els espais pensant en les persones, tothom hi surt guanyant.
