Cada vegada que es parla d’immigració, el debat s’embruta. No falla. Abans fins i tot d’entrar en dades, en drets o en polítiques públiques, apareixen les consignes: por, sospita i un “nosaltres” tancat que necessita assenyalar algú. I això és exactament el que està passant amb la proposta de regularització de persones migrants anunciada pel Gobierno de España.
La crítica més repetida aquests dies és que aquesta regularització es fa per guanyar vots. És un argument que sona fort, però que cau sol. Regularitzar persones no els dona dret a votar. Ni a les municipals, ni a les autonòmiques, ni a les generals. Dir el contrari no és una opinió: és una mentida. I una mentida útil per alimentar la desconfiança i desviar el debat del que realment importa.
Perquè, abans de res, cal dir una evidència que alguns prefereixen ignorar: aquestes persones ja hi són. No estem parlant d’un escenari futur ni d’una amenaça hipotètica. Formen part del nostre dia a dia. Cuiden avis i àvies, recullen fruita, netegen cases, treballen en l’hostaleria, en la construcció o en feines essencials que només es fan visibles quan deixen de fer-se. El país funciona, en part, gràcies a elles.
La diferència és que moltes ho fan sense drets. Treballen en negre perquè el sistema no els permet una altra cosa. No cotitzen, no perquè no vulguin, sinó perquè no poden. I aquesta és la gran hipocresia: necessitem la seva feina, però els neguem el reconeixement legal. Després ens sorprenem de l’explotació laboral, dels abusos o de la precarietat. Potser el problema no és la immigració, sinó un model que prefereix persones invisibles abans que ciutadans amb drets.
Aquest discurs s’acompanya sovint d’una altra idea que diu molt més del qui la pronuncia que no pas de la realitat: “els migrants que venen al meu país” o “al nostre país”. I aquí sempre em ve la mateixa pregunta al cap: teu? nostre? On és el certificat de propietat? Qui decideix de qui és un país i qui només hi és de pas?
Aquesta idea de propietat excloent és el nucli del discurs xenòfob. No parla de convivència, parla de privilegi. Divideix entre un “nosaltres” que es considera legítim per defecte i un “ells” que sempre ha de demostrar que mereix quedar-se, encara que faci anys qie viu aquí, treballa aquí i contribueix aquí.
I aquí apareix un altre element clau que sovint es vol simplificar expressament: la integració. Integrar-se no és només una qüestió d’origen, sinó de relació amb el lloc on vius. Té a veure amb la llengua, sí, però també amb l’escola, amb la feina, amb la vida comunitària, amb el respecte a les normes compartides i amb la voluntat de formar part d’un projecte col·lectiu. Hi ha persones arribades de fora que, en poc temps, fan aquest pas amb naturalitat. I, alhora, n’hi ha d’altres que, tot i portar molts anys aquí, han viscut d’esquena a la cultura catalana, de vegades per rebuig explícit, d’altres perquè durant dècades se’ls ha dit –directament o no– que no calia fer cap pas. No sempre ha estat conscient, però les conseqüències són ben reals.
Quan partits obertament xenòfobs i racistes com Vox o Aliança Catalana ataquen una regularització, no sorprèn ningú. Forma part del seu ADN polític. El que sí que hauria de preocupar –i molt– és veure com Junts per Catalunya comença a utilitzar arguments que fins fa poc només sentíem en aquests espais.
Com a regidor a l’oposició i com a president d’Esquerra Republicana a Castellar del Vallès, tinc clar que defensar la regularització no és cap gest simbòlic ni cap exercici de bonisme. És una decisió de responsabilitat política. Regularitzar vol dir posar ordre, reconèixer drets i afavorir la convivència. No hi ha res més desendreçat que tenir milers de persones vivint fora del sistema per decisió política.
També convé recordar una cosa que alguns semblen haver oblidat: Catalunya és i ha estat sempre terra d’acollida. No per eslògan, sinó per història. La immensa majoria de catalans tenim algun pare, avi o besavi que, en el seu moment, va ser migrant. Gent que va arribar buscant feina, futur i dignitat, i que avui ningú qüestionaria si “eren d’aquí” o no.
La immigració pot generar tensions, sobretot quan els serveis públics estan infrafinançats. Negar-ho seria irresponsable. Però utilitzar aquestes tensions per alimentar la por i assenyalar col·lectius sencers és una fugida endavant. El problema no és qui arriba, sinó qui renuncia a governar la realitat.
Regularitzar persones no solucionarà tots els problemes. Cap mesura ho fa. Però no fer res és pitjor, i fer política des de la xenofòbia i el racisme té conseqüències reals sobre persones reals.
Potser ja va sent hora de dir-ho sense embuts: el problema no són les persones migrants, sinó els partits i els polítics que utilitzen la por per dividir, i aquells que, per càlcul o covardia, decideixen copiar-los el discurs.
Regularitzar persones és reconèixer una realitat. El que encara tenim pendent és posar límits polítics clars al discurs de l’odi.
