Un dels exercicis que sempre he procurat portar a la pràctica és ser conscient de les meves limitacions. Estic segur que no he excel·lit en res d’allò que algú, massa vegades fatxenderosament i sigui veritat o sigui mentida, en fa bandera. No vaig ser ni un bon estudiant, ni un bon futbolista, ni un gran impressor, tot i que en qualsevol d’aquestes tres disciplines, m’haguera agradat prou despuntar. Malgrat tot, i abans que res, he de dir que no m’he pres mai aquesta evidència com una frustració personal: el meu tarannà sempre ha anat just en la direcció contrària. La immensa majoria dels desencisos que he pogut arribar a tenir a la vida, els he resolt o posant-hi encara més el coll o engegat-los a pastar fang d’una manera definitiva...
Estic segur que, a hores d’ara, alguns de vosaltres coneixeu el meu vessant de narrador d’històries d’aquelles que en diuen de la “vora del foc”. Aquest fet, prou constatable, no ha anat mai més enllà de la simple anècdota. Tot i això, he d’admetre que una inconscient vanitat em va portar a presentar, en diverses ocasions, alguns dels meus originals al Premi Pere Quart d’Humor i Sàtira que sota els auspicis de l’Ajuntament de Sabadell signava l’Editorial La Campana. Potser ni caldria dir que, quan tant les obres guanyadores com les finalistes arribaven a les meves mans, m’adonava del perquè els meus treballs només servien per fer pila i per poder incrementar, així, el nombre d’obres presentades a concurs. Aquest no esdevé un detall menor: una gran abundància d’originals permet a l’entitat que arrisca els doblers la possibilitat d’exclamar a cor què vols que l’èxit del certamen circula a raig de càntir.
Un d’aquells llibres premiats que conservo és El manual del perfecte escriptor mediocre, de Ramon Folch i Camarasa, i no ha estat purament una qüestió d’atzar. Em plau recordar que a mesura que anava llegint aquest llibre m’anava fent meves les reflexions d’en Folch i Camarasa. Bo i desxifrant-lo, em vaig acabar d’adonar que, molt probablement, les meves facècies creatives sempre estarien condemnades a jugar a una altra lliga, però que això no representa cap més problema del que cadascun dels lligamots d’estar per casa hi vulguem buscar i, sobretot, trobar.
Ara que han passat els anys, i que esdevé molt improbable que jo torni a presentar-me mai a qualsevol altra convocatòria literària, explicaré un petit estratagema que vaig fer servir en les primeres convocatòries a les quals em presentava i que vaig anar abandonant a mesura que vaig entendre que ja no tenia sentit donar-li continuïtat. Una vegada impresos els originals i les seves respectives còpies, en unes pàgines determinades hi posava una goteta de cola blanca, amb la idea que la lectura del text hagués de suposar, forçosament, trencar aquella garantia, aquell lacrat, tan rupestre. Tan bon punt, se’m retornava el material, m’afanyava a veure si havia estat lacerat o tornava a les meves mans en estat virginal. Potser no caldria ni deixat dit que és allò que feia primer a recollir “la ferramenta” de cel·lulosa a les dependències municipals... l’acció (justa la fusta!) és la que esteu pensant! Si abans he apuntat que aquesta trapelleria va repetir-se, però no es va arribar a perpetuar, és perquè va arribar un moment que ho vaig trobar del tot innecessari: tot veient l’alt nivell literari de les obres guanyadores i les finalistes, ben aviat vaig adonar-me que no hi tenia res a pelar. Amb el temps també he anat aprenent que si es vol descobrir l’interès (no parlo de qualitat) que pot arribar a contenir un llibre, n’hi hauria d’haver prou amb una ràpida llegida en diagonal. Dit curt i ras, per donar un cop d’ull al meu pastís, als membres del jurat, no els calia ni acabar-lo de desembolicar... És del tot just, per altra banda, que acabi aquest text bo i afegint-hi una darrera observació. Fa relativament poc que vaig recuperar i rellegir alguna cosa de les que vaig “tirar” al premi. Us ben asseguro que, ni a mi mateix, no em va caldre desenganxar les pàgines que encara romanen fixades per una discreta goteta de cola blanca (avui dia, esgrogueïda), per adonar-me que aquells textos que jo havia arribat a creure que anaven amb totes les veles al vent són més dolents que l’aigua de bacallà.
