Nadal a l'octubre

Novembre acabat d’estrenar. No fa gaires dies encara anàvem amb màniga curta, però Nadal fa setmanes que és aquí. Ja a mitjan octubre entraves al súper i t’hi trobaves els polvorons i els torrons, ben formadets, en posició de revista, mirant-te com si et diguessin:
“Què, ens portes?”. Els edificis públics es guarnien i als carrers penjaven llums. No havíem menjat ni una castanya i ja ens volien fer cantar el “Fum, fum, fum”. Pobra castanyera, que cada any té menys temps per fer la seva feina. Anem bé.
Ho dic d’entrada, perquè després no em digueu Grinch: a mi el Nadal m’agrada. M’agrada molt. I sí, ja ho sé, un d’esquerres i ateu que es posa tendre amb el Nadal. Contradicció? Segurament. Què hi farem. El meu Nadal no va de missa del gall, va de casa dels meus pares, de tots els germans al voltant de la taula, de l’àvia. I també m’agrada el del carrer: els llums, l’ambient, aquella alegria una mica ximple que s’encomana. M’agrada tot. Però, ostres, quan toca.
Perquè aquí és on la cosa grinyola. Nadal ja no és una festa, és una temporada que s’estira com un xiclet fins que ja no fa gust de res. Primer va ser el novembre, ara ja és l’octubre, i al pas que anem tindrem el torró al costat de la crema solar. Exagero? Una mica. Doneu-hi temps. Si Nadal dura tres mesos, es converteix en un decorat de fons, com el fil musical del súper, i quan arriba el desembre hi arribem rebentats i amb els polvorons ja avorrits. Avançar Nadal no el fa més gran. El fa més banal.
De petit, l’espera formava part de la festa. Comptàvem els dies, i com més lluny era Nadal, més ganes en teníem. Ara tot ha de ser ja, per a ahir si pot ser, però potser és just al revés: el que no s’espera no es valora.
I no ens enganyem, darrere de tot plegat no hi ha cap esperit nadalenc. Hi ha campanyes de vendes i objectius trimestrals. L’esperit nadalenc, si de cas, el posen al fulletó de les ofertes. I nosaltres rondinem una mica, fem la broma de rigor amb el torró a l’octubre i, com qui no vol la cosa, ja tenim la caixa de polvorons al rebost. I a mitja caixa.
Tranquils, que no vinc a donar lliçons ni a fer d’aixafaguitarres. Cadascú viu les festes com vol. Però val la pena preguntar-nos per què acceptem que el calendari ens el marquin les grans campanyes comercials. Potser la resposta no és cap revolució, que per a això ja tenim altres fronts oberts, sinó petits gestos de resistència: esperar, guardar les ganes per al moment que toca.
Jo, aquest any, ho intentaré. Miraré els llums de reüll, passaré de llarg pel passadís dels torrons com qui passa per davant d’un ex, i esperaré el desembre amb paciència, com quan era petit. I quan arribi de debò, intentaré que Nadal torni a ser el de casa dels meus pares: una taula plena, els germans fent-se la guitza, l’àvia presidint-ho tot i aquella sensació que, per uns dies, el món podia esperar. Aquest és el Nadal que m’estimo. I aquest, de moment, encara no l’han pogut posar a la venda.

Afegeix L'Actual com a font preferida de Google de forma gratuïta

Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat.

Activar ara