Mare, quina paraula! Mama, per a mi, vol dir: tu i jo caminarem junts en aquest espai temps que ens ha tocat viure. La nostra mama… per a ella sempre hem estat el més important en aquesta vida, i per tant va posar tot el seu caràcter a aconseguir que siguem el que som i com som. Ningú li va ensenyar com havia de fer-ho. Amb encerts i desencerts, amb moltes llàgrimes per part nostra, i les seves: llàgrimes invisibles als nostres ulls. Ens va demostrar i ensenyar tota la vida que, per davant de tot, som persones, i que si caus t’aixeques, i si estàs enfadat fas un pas endavant i t’ho empasses, que la vida continua en un món ferotge. Que es pot fer d’una altra manera? Doncs sí, però nosaltres, els seus sis fills i el pare, no seríem com som. I jo us estimo tal com sou.
Iaia, aquesta és una paraula de pes. La mama va passar a ser la iaia, sense pressions, sense horari laboral, i amb tot el carinyo del món. Ens va conquistar el seu lema: per als pares l’educació com jo he fet amb els meus, i per als avis gaudir sense pressa d’aquest regal que són els nets. –Iaia, que la mama m’ha castigat! –Dile a tu madre que se ponga al teléfono.
La iaia va aprendre molt dels nets (un altre gran pas; que els adults podem aprendre del jovent). Com a dona, va lluitar per tenir opinió, ser part d’aquesta societat tan dura amb les dones. Al Miquel no el va triar per dependre d’ell, el va triar per conviure, tots dos junts; petites coses que hem après d’una gran dona. Les dones de la seva família, per davant de tot, som persones amb opinió i caràcter, per poder ser.
Aquests dies m’han fet adonar, que a casa nostra un t’estimo ens ha costat molt de dir amb paraules, però no amb fets. Així que ara sí, al final d’aquest laberint, només hi ha un
T’estimo amb tot el meu cor. Gràcies per ser la nostra iaia.
