Fa dies, mesos o, potser, anys que reflexiono sobre el masclisme al cinema. I no només a la pel·lícula en si, sinó en el que hi ha darrere del procés de la pròpia pel·lícula que, no ens enganyem, com gairebé a tots els àmbits, si més no a tots on es pot adquirir prestigi, està dominat per homes.
Per començar, el cinema el va inventar una dona, i ara ve quan ens comencen a dir feminazis i que ho mirem tot amb lupa i que volem canviar la història. Doncs sí, el cinema el va inventar Alice Guy, que va passar de ser secretària a realitzar les primeres pel·lícules de ficció de la història. Ella va veure les infinites possibilitats de l’aparell de cinematografia que van presentar els germans Lumière. Aquests tenien una visió més científica i només mostraven escenes de la vida quotidiana. Ella va veure que es podien explicar històries i desenvolupar-les, però el seu nom no apareixia enlloc per una causa: ser una dona.
Tenim molts exemples de misògins a la història del cinema però hi havia un sexi petit mascle de renom mundial que era conegut per aquesta petita mania: Alfred Hitchcock. I a què no sabeu un petit detall? Aquest reconegut geni, que no suportava les dones, i les considerava inferiors, tenia una d’elles molt a prop, Alma Reville, que era esposa, guionista i ajudant de l’Alfred. Segons les notícies que tenim, va influenciar molt la seva obra. Nosaltres ens preguntem: quina part de l’obra de Hitchcock era més que revisada o influenciada per Alma Reville? Suposo que si busquem podem tenir moltíssims casos. També podríem estendre’ns en la desgraciada vida de la Marilyn, una gran dona sensible i intel·ligent que no va poder desenvolupar tot el seu potencial, sempre relegada a ser la rossa, guapa i tonta. La Marilyn va esdevenir símbol del cinema comercial dels anys cinquanta mentre ja feia anys que les avantguardes donaven fruits sense precedents dins del feminisme. Gertrude Stein, per exemple, va ser sens dubte l’estrella al voltant de la qual va girar l’art modern i la literatura d’avantguarda. Ella va inventar el terme “generació perduda” i va cohesionar tot un món artístic que va ser la base de molts dels llenguatges visuals que eclosionen a l’actualitat. En aquells anys i, dins del surrealisme, va ser precisament on va crear tot un món oníric dins del cinema la cineasta Maya Deren, una de les principals realitzadores del cinema experimental nord-americà dels anys 40 i considerada una de les pioneres del cinema feminista creat per dones.
Però mentre aquestes dones creadores no rebien el degut reconeixement a nivell mundial, el masclisme i el patriarcat seguien dominant a tot arreu i, evidentment, al món del cinema i a moltes dones, com a Norma Jeane, només se les deixava brillar com a muses, objectes de decoració, o joguines sexuals.
Arribem, doncs, al segle XXI i les dones que arriben a certa edat són bescanviades per ‘pibonassos’ a qui despullar a les pel·lícules d’homes i, moltes vegades, en nom del feminisme.
Fa uns dies, Keira Knightley prenia la decisió de no fer escenes de sexe dirigides per homes i moltes de nosaltres podem imaginar què hi ha de morbós, incòmode, abusiu, etc., a la posició d’un director de cinema davant una actriu a les seves ordres. Quina sensació d’indefensió es deu sentir en certs casos.
I sento que aquesta és una de les trampes de l’alliberació de la dona al cinema davant aquest masclisme que no ha desaparegut. Quina mena d’alliberació és aquella que, un cop acabat el franquisme, utilitzava el cos de la dona i la suposada alliberació sexual d’elles per treure-les nues, amb qualsevol excusa, a totes les pel·lícules?
Per què directors com Woody Allen o Roman Polanski, demostradament abusadors de noietes, no han estat apartats del seu pedestal de genis del cinema i segueixen rebent premis i demostracions d’admiració?
Dones del món! Ens queda un llarg camí i, tal com estan les coses en pèrdua de drets socials, la cosa es posa emboirada.
Però no tot està perdut ara mateix, de fet amb els moviments i lluites feministes dels darrers anys, el feminisme està de moda i, com totes les modes se’ns ha caigut a sobre, de nou, el patriarcat, amb la por de perdre el seu lloc privilegiat i ves, per on, molts s’han posat a fer pel·lis feministes amb un petit detall que no tenien previst: a alguns se’ls veu el llautó.
Quina casualitat que un dels temes de la lluita feminista com és la causa LGTBI prengui protagonisme de cop al cinema i, és clar, el lesbianisme, un dels temes que dona més morbo als “machirulos” camuflats del segle XX. Així doncs, ens trobem amb treballs com La vida d’Adèle, signada per un home que ha estat elogiat per l’escena sexual lèsbica entre dues adolescents més llarga de la història del cinema. Bravo, sí senyor. I ens tornem a preguntar: Cal? Per què son tant diferents les escenes de sexe lèsbiques a pel·lícules signades per dones com Retrat d’una dona en flames o Carmen y Lola?
I tornem a la pregunta d’abans, hem de permetre que directors com Abdellatif Kechiche, autor de La vida d’Adèle i denunciat per abusos, que en realitat va ser violació perquè va drogar la víctima, segueixen gaudint d’honors?
Malgrat això, s’estan veient treballs fantàstics en mans de dones i homes de totes les latituds que reflexionen sobre la posició de la dona a diferents cultures i, també la relació d’ambdós sexes davant circumstàncies diverses que fan que tots ens emmirallem i patim crisis d’identitat. Autores emergents com Esmerald Fennell i la seva revisió fresca i feminista del cinema nord-americà actual a Promise young women. També directores nostres, com Lucía Alemany, a qui vam convidar el passat Bram! 2020, i que ens va oferir una visió realista i actual de l’avortament en casos de noies joves amb molt a dir. O la visió brutal i agosarada d’aquests abusos que comentava dins les bambalines de la creació d’una pel·lícula com és Otel·lo, dirigida pel professor de l’escola de cinema ESCAC Hammudi al-Rahmoun Font, a qui vam tenir la sort d’escoltar al cinefòrum del cineclub el 2014.
Moltes són les pel·lícules actuals que mostren el paper de la dona a tots els àmbits socials i en totes les seves contradiccions emocionals. I és important destacar que són moltes les autores que signen films meravellosos al respecte. Moltes d’elles dones valentes que mostren les realitats de les dones als seus països on són sotmeses a les dictadures masclistes que fan una revisió totalment interessada dels textos religiosos. Pel·lícules i documentals que tracten temes com l’ablació, la virginitat, la sororitat, la llibertat sexual o simplement la llibertat de ser. Sempre íntimament lligat a les emocions més primàries, com la por, l’odi, la venjança, la lluita, etc. Pel·lícules com Caramel de la libanesa Nadine Labaki, La bicicleta verda, de la saudita Haifaa al-Mansour o La teta asustada, de la peruana Claudia Llosa, son només alguns exemples d’aquest moviment feminista cinematogràfic mundial de qualitat excepcional i sensibilitat exquisida.
Perles cinematogràfiques com la que podrem veure a l’Auditori el proper cinc de març amb la presència de l’associació feminista local Les Carnera. La pel·lícula Adam, de la directora, Maryam Touzani, que tracta amb elegància i una acurada mirada un problema complex i, com sempre, injust, que pateixen les dones al Marroc.
Aquests dies d’actes relacionats amb el dia de la dona, a Castellar fem coses! Gaudiu-les!
