Les cases Comas són un conjunt de tres habitatges entre mitgeres, el número 102 fent cantonada. De planta soterrani, baixos, pis i golfes, amb coberta a dos vessants perpendiculars a carrer, amb façanes de línies modernistes. El tractament unitari del conjunt els dona l’aparença d’un únic edifici. Cada habitatge disposa de façana a carrer de planta baixa amb portal i finestra ampitadora.
Segons consta en la documentació familiar de Teresa Vilarmau Comas, les tres cases de la carretera de Sentmenat les feu construir Pau Comas Rius, ja que els plànols estan signats per ell i s’aproven el 1908. L’any següent, el 1909, Pau Comas Rius mor i deixa com a hereu el seu fill Vicenç Comas Prims, que és qui, finalment, tira endavant la construcció de les tres cases. Els altres dos fills de Pau Comas, en Salvador i la Maria reben la part proporcional de l’herència que els hi pertoca.
La família i els descendents de Vicenç Comas Prims sempre han viscut a la casa número 102, la casa que fa cantó, tot i que aquesta no sempre ha estat com a l’actualitat; la cantonada de la casa que ara està tancada abans era un pati, un gran terrat.
Vicenç Comas es casa amb Carme Fàbrega Serra a començaments de 1910 i, malgrat que és ell qui fa construir les cases, fa que a la façana hi constin les inicials del seu pare, Pau Comas Rius, com a acte de reconeixement, i no pas les seves, malgrat ser-ne el propietari. Del matrimoni entre Vicenç Comas i Carme Fàbrega neixen tres fills, la Maria, en Josep i la Carme qui serà la que heretarà la casa més endavant.
Vicenç Comas és un industrial; a la part final del pati de la casa número 102, que és de grans dimensions, es construeix una cotxera que s’utilitza com a seu de la indústria familiar. El taller és un petit edifici de formes irregulars que tenia la seva entrada pel carrer del Racó, l’actual carrer de Santiago Rusiñol, on hi havia tres telers on es produïen betes i unes quinze màquines per a la fabricació de cordó i cordes de cotó, també anomenat fil de piano, un fil de cotó de 5 mil·límetres de gruix. Tota la producció de l’empresa familiar era venuda a l’empresa Vda. J. Tolrà.
La primavera de l’any 1952 un fet insòlit va remoure la població de Castellar del Vallès: al vespre, al voltant de mitjanit, se sentien uns sorolls estranys, com uns sospirs, uns grinyols. Amb el temps es va poder identificar l’estrany so que es sentia i va resultar que era una òliba que estava ficada en un respirador de la casa.
L’anècdota de l’òliba és una mostra fefaent de l’adaptació de Castellar del Vallès a la vida ‘moderna’, i de l’oblit de la vida ‘natural’, que això lògicament comporta.
