Com a jove fascinat per la poesia, el 25 d’abril de 1970 havia anat al Price de Barcelona –aleshores encara sala de boxa– al Primer Festival Popular de Poesia Catalana. I va ser la meva primera experiència política. Em vaig trobar entre més de tres mil persones, que, animades per Joan Oliver, en comptes de recitar «La vaca cega», corejaven «llibertat, llibertat!». Salvador Espriu, als peus del ring, s’ho mirava encongit com una oreneta. No es va insultar ningú. I, amb tot, els organitzadors i el mateix Joan Oliver van ser multats.
Anys més tard, vaig assistir a la manifestació de l’11 de setembre de 1977 a Barcelona per reclamar un estatut d’autonomia per a Catalunya. La marxa –un milió de persones, segons els diaris– baixava pel Passeig de Gràcia i havia d’arribar fins al monument a Rafael de Casanova. El lema de la manifestació era «Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia».
En passar per la Ronda de Sant Pere, la multitud es va posar a cridar «Suárez, cabró, som una nació». Confesso que em vaig sentir molt incòmode. Els crits no fan per mi. I ni a casa, ni a la universitat, ni a la feina no havia sentit mai insultar ningú. Ja es veia que el senyor Suárez havia fet algunes declaracions no gens simpàtiques envers Catalunya. La seva formació, la seva ideologia o la seva ignorància el condicionaven, com ens condicionen a tots les respectives influències. I els ànims dels manifestants estaven encesos.
Amb l’establiment de la democràcia vam començar a sentir com alguns polítics llençaven estirabots ofensius a fi de rebaixar la dignitat de l’adversari. Aquella forma de fer política –sobretot durant les campanyes electorals–, en comptes de posar l’accent en els programes dels partits, prioritzava el menyspreu de l’altre, la befa i l’escarni. Aquest estil, ara per ara, es manté, agreujat darrerament per l’acumulació de falsedats i d’infàmies contra persones o col·lectius. Gràcies, doncs, a alguns polítics augmenta el descrèdit de la política.
Sorprèn que aquestes nostres terres, on el cristianisme ha estat tan potent, no hagin estat més amarades pel respecte al contrari i per l’intent de comprendre els seus arguments. Quan diu que no n’hi ha prou amb el manament de «No mataràs», el sermó de la muntanya equipara l’insult a l’homicidi. I és que les paraules poden encendre un foc que ens faci tornar a «l’ull per ull i dent per dent» de la salvatge llei del talió.
D’ençà d’aquella manifestació em vaig dir que no donaria mai el meu vot a qui insultés, a qui es dediqués a provocar incendis en comptes de ser factor de conciliació i de diàleg. La vida ja és prou dura; no cal calar-hi foc amb les paraules.
