En el meravellós procés d’expansió de l’Univers, els habitants del nostre petit i privilegiat planeta sofrim, de tant en tant, les catàstrofes de la naturalesa.
Les catàstrofes que provoquem nosaltres mateixos quan ens tornem egoistes i individualistes. I les que provenen de la matèria de què està feta la Terra. No sé encara què ens provoca més dolor i desventura. Si la nostra insolidaritat, l’odi i la guerra... o els fenòmens de la natura quan, desfermats, ens colpegen durament, com succeeix amb aquesta pandèmia.
Estem fent encara el camí que va de l’hominització a la plena humanització. Som homínids en procés. I ja es veu que no serem mai ni el superhome de Nietzsche, ni el Déu totpoderós del jardí de l’Edèn, com ho volen ser tants Adams i tantes Eves. Si durant aquests darrers anys ens havíem pensat que érem déus o supermans, avui un inesperat virus ens convida a sentir que formem part del fang de la terra i a conformar-nos a ser humans, aprofitant el plus d’intel·ligència i d’esperit que ens pot ajudar a ser-ho plenament.
Amb tot, el nostre lloc en el cosmos és tan meravellós i singular que no podem sinó esmerçar tots els nostres esforços a fer que qualsevol ésser humà s’hi trobi a gust, hi pugui viure dignament, esdevingui plenament conscient i somrigui als altres. Que tothom hi trobi la joia de viure. Serà la nostra tasca més gratificant.
Quan escric aquestes ratlles -Dissabte Sant- poca cosa es pot dir del sofriment que estenalla el món. Estem silenciosos, absorts, expectants. Hem de creure que -tot i el desconcert i les dificultats amb què es troben- científics, polítics, metges, sanitaris, servidors públics i tanta altra bona gent fan tot el que poden o saben fer per aturar la mort, apaivagar el dolor i fer-nos tornar a una vida normal, segura i tranquil·la.
Al llibre del Gènesi -aquest antiga radiografia de la nostra condició humana-, Déu implica l’ésser humà en el domini de la terra. Cosa que es llegeix avui com una clara invitació al coneixement, a la ciència i a la cura amorosa de la nostra casa comuna. Som ben conscients que encara no coneixem prou les lleis de la natura i que sovint escatimem la nostra tendresa envers el món.
És per això que tots ens hauríem de demanar, i sobretot les persones en edat de risc -que, per tenir més anys, podem tenir més culpa- si hem fet tot el que hem pogut per configurar aquest món a la imatge i semblança del misteriós projecte inicial.
Caure i aixecar-se, defallir i refer-se, morir i ressuscitar són les dues cares de la mateixa moneda de la vida. I hem de creure que ens en sortirem. La força primigènia de la Creació, de l’Univers, del Big Bang, ens empeny a continuar en el camí vers la plenitud i el bé. Ànims i amunt els cors!
