Un mes després de la mort de Pere Joan Ventura, Àlex Portolés, membre del Club Cinema Castellar i president de la Federació Catalana de Cineclubs, recorda la figura del cineasta castellarenc qui deixa un llegat immens als cinèfils castellarenc
Fa un mes ens va deixar el Pere Joan Ventura, cineasta militant, activista cultural i ànima del cineclub i del BRAM!.
Pere Joan, no eres gaire amic dels homenatges, però ens emociona saber que en aquests últims anys vas poder viure els reconeixements del teu poble i dels cineclubs catalans.
Ha estat un privilegi tenir-te com a president del cineclub, especialment per la teva doble condició de cineasta i cinèfil. No és gens habitual que algú amb la teva trajectòria professional es dediqués de manera desinteressada al servei de la cultura a Castellar.
Ja de petit vas desafiar normes. Al cinema Califòrnia, quan el vicari i la Guàrdia Civil van aturar la projecció de Trapecio per fer sortir els menors d’edat, et vas amagar sota una butaca per acabar de veure la pel·lícula.
A finals dels anys 60 vas impulsar la creació d’un cineclub amb molta gent jove i un fort component antifranquista. Les projeccions tenien vigilants al carrer i els debats semblaven assemblees polítiques. El cinema era, com deies sovint, una finestra de llibertat.
Tot i viure anys a Madrid, mai vas perdre el vincle amb Castellar. El 2008 vas proposar crear una mostra de cinema: el BRAM!. Un nom que no era perquè sí. Sempre explicaves com d’emprenyadora era la sirena de l’empresa tèxtil Tolrà, que marcava l’entrada a la feina dels treballadors.
Aviat vam entendre que el BRAM! era també un clam per la justícia, pels drets socials, per la memòria. I després, com si res, vas tornar a engegar el cineclub, que avui ja fa 14 anys que camina.
Sempre vas treballar des de la humilitat, amb pocs recursos i fugint de l’autopromoció. A mesura que et coneixíem, descobríem que eres molt més que el guanyador d’un Goya. Havies filmat clandestinament manifestacions antifranquistes amb el Grup de Producció als anys 70, havies treballat a la televisió i al cinema amb Pere Portabella i Vicente Aranda, i havies convertit el documental en una eina d’activisme.
Ens has deixat pel·lícules tan necessàries com ‘El efecto Iguazú’, ‘Plou i fa sol’, ‘No estem sols’, o el darrer ‘Un vas d’aigua per a l’Elio’, un exercici de memòria històrica sobre Castellar.
També ens has ajudat a educar la mirada. Ens has deixat frases antològiques per entendre el cinema amb ull crític. Ens has deixat, en definitiva, un llegat immens. Per això, a partir d’ara, ens sentirem una mica orfes de la teva expertesa, de les teves propostes als marges i de la teva saviesa cinematogràfica. Tu ens deies que en els tres primers plans d’una pel·lícula ja es podia intuir si valia o no la pena. Ara ens hi haurem d’esforçar més per veure-ho.
Aquí seguirem, un munt d’aficionats al cinema, que farem de cada projecció de cineclub i del BRAM! un homenatge en honor teu. I seguirem fidels, encara que sigui a contracorrent, al lema que presideix el pòster que hi ha a l’entrada de casa teva: “Sea usted joven, vaya al cine”.
Pere Joan, t’hem estimat i et recordarem sempre. Gràcies per tots aquests anys.
