Divendres 29 de maig vaig caure al carrer i vaig tenir la mala sort de picar de cap contra el cantell d’una paret. Enmig de l’ensurt, el dolor i la preocupació per la meva filla, una persona va aturar el cotxe per ajudar-nos sense dubtar ni un instant.
Només en sé el nom: Maria Àngels. Em va socórrer, ens va carregar a mi i a la meva filla, ens va portar fins a l’escola per deixar la nena i després em va acompanyar fins al CAP.
Durant el trajecte vam parlar de les bones persones. Totes dues vam coincidir que n’hi ha moltes més de les que sembla, però que sovint són anònimes, discretes i no fan soroll. I precisament per això crec que val la pena explicar-ho.
Vivim temps en què sovint només transcendeixen les males notícies, però gestos com el de la Maria Àngels recorden que la solidaritat, l’altruisme i la humanitat continuen ben vius als nostres carrers.
Per sort, no va ser res greu: un parell de grapes i anar-me recuperant. Però el que no oblidaré és l’ajuda rebuda i la tranquil·litat que em va transmetre en un moment difícil.
Gràcies, Maria Àngels, per tot. Persones com tu fan molt millor aquest món.
