Tot i que diuen que aquell qui llença a la coneguda Fontana di Trevi una moneda a l’aigua d’esquena i per damunt del seu muscle un dia tornarà a Roma, jo ja no ho veig tan clar. Com que per naturalesa tinc un tarannà poc amant de les grans innovacions i procuro seguir sempre els dictàmens establerts, he de dir que jo vaig sumar-me a la idea: d’allò que ja no estic tan segur, en canvi, és que aquella peça metàl·lica arribés a l’aigua o que acabés impactant a la clepsa d’algun turista dels de primera línia del safareig. També he de dir que el fet de no tornar a Roma tampoc em causa un desassossec massa important. Penso que, a grans trets, amb el visionament de pel·lícules com Quo Vadis, Ben Hur, Les sandàlies del pescador i algun capítol escadusser del Yo, Claudio, ja ens podem fer una mica la idea del que hi podem trobar... Així, doncs, aquesta ciutat considerada “museu a l’aire lliure” té prou atractiu en ella mateixa per afegir-hi cap més plus. No li cal ni una quantitat ingent de persones amb calça curta voltant amunt i avall amb uns mapes mastodòntics als dits, ni una circulació caòtica d’aquelles del “que campi qui pugui”, ni una estesa de saltataulells especulant i mirant d’esprémer l’economia familiar del foraster, ni uns taxistes temeraris que et fan donar deu mil voltes al Coliseum ni una xardor espantosament inhumana: tot aquest assortit de borinotades a l’engròs és per on realment plora la criatura...
Francament, penso que aquesta descripció tan esperpèntica que acabo de fer, serà compartida per una gran part de la gent que visita Roma per primera vegada. Ho vaig poder constatar tant per les cares com pel reguitzell d’expressions que deixaven anar tota aquella munió de gent que, com jo mateix, entrava en la dinàmica de llençar una moneda a dins de la Fontana de Trevi: allí s’hi respirava massa parafernàlia i molt poc convenciment... També vaig poder copsar, en primera persona, que davant d’aquella enorme tina de marbre amb “pedigree”, la gent aprofitava el ritual per desprendre’s de la xavalla, de les peces de poc valor: només hi llençava aquella ferralla que només serveix per fer malbé les butxaques dels pantalons. Estic ben segur que el personal intel·ligent i, a la vegada gasiu, que sempre omple fins a la bandera aquella pseudoàgora, aquell mercat de Calaf a la romana, s’estima més guardar la “farda grossa” per poder-se refrescar amb un gelat pantagruèlic o per emplenar el pap amb un saborós plat de pasta... Ves a saber que no sigui aquest el veritable (i potser, únic!) mòbil que porti algú a afinar la punteria a l’hora de fer arribar la moneda a l’aigua!
