L’1 d’octubre del 2017 Catalunya, amb un 90% de vots, va decidir, tot i la brutal intervenció de la policia estatal, la independència en un 43%. Gairebé un any després, el 19 de maig del 2018, en el 20è Aplec de Barberà del Vallès, la presidenta de l’entitat Barberà amb la Sardana, Antònia Garrido, va encarregar al compositor manresà Joan Lázaro i Costa una sardana que interpretés el desig i el vers del rector de la Parròquia de Santa Maria de Barberà (la Romànica, on se celebra l’aplec), Josep Jordi i Bofill, titulat Amb dos cordons. El mateix mossèn, abans de sonar l’estrena, personalment va llegir-lo:
Quin cony de país tenim
de nyicris i pixapins
que en dir cordons per collons
diem xaiets per cabrons
pensat que així som més fins?
Quina nissaga de nyerros
serem si ens tanquen amb ferros
els manaires que fa uns dies
assenyalaven les vies
i acabaven en desterros?
Va ser un octubre de glòria
del que tots servem memòria
quan les urnes de la Xina
van florir i van fer-se espina
que es clavà en la seva historia.
Quin desfici aquella nit
quan saltant prompte del llit
i amb fervor de sometent,
sota pluja, fred i vent
a tots va unir-nos un crit:
l’antic mot d’independència
que va alçar-se amb impaciència
contra el gos i el seu pastor,
que a cops de roc i amb bastó
exigien reverència.
A milers van venir armats…
(hi ha que diu que mig drogats)
i sota el crit d’A por ellos,
valientes, fuertes y bellos
van deixar-nos ostiats.
I carregats de raons
direm cordons per collons
mentre fem la sardaneta?
o es que hem perdut la xaveta
i hem acabat els torrons?
S’ha dit que en ser catalans
de les pedres en fem pans…
segur que ens caldrà la rauxa
per dir-los que això no és xauxa
i tenim pedres i plans.
Rocs per omplir la rasa,
plans per alçar la casa
on conviurem tots en pau.
Ni el dropo ni el qui es babau
mai més ens trauran l’espasa.
I així ho farem per cordons…
o amb el segell dels borbons;
que quan al poble s’escanya
li fan sortir mala entranya
i ja no està per raons.
I avui, com lladres de nit
i amb mil raons dintre el pit
robem allò que ja és nostre:
la llengua, el demà i el sostre
que guardarà el nostre crit
El crit que ens fa dir cordons
quan tots pensem altra cosa…
el dels cabrits i els cabrons…
o es que no ens faria nosa
lligar el calçat amb collons?
Seguim ballant sardanetes
calladets i de puntetes,
no fem soroll per si vinc
amb el cent cinquanta-cinc.
Ningú vol ni té canons
que ho farem tot amb cançons,
i si no ens deixen ni cinc
amb un parell de… cordons.
En el meu proper programa Renaixença el podeu sentir de viva veu. Uns fets que crec que no hauríem d’oblidar.
