Aquelles flors es movien lliurement, acaronades per un vent suau, al compàs de la seva generositat, alimentades per la rosada, per les gotes de la matinada.
Els seus pètals somiaven amb la dolçor d’un futur ple de vida, d’alegria, de llum i color, tot ignorant les tristors que vindrien.
Elles creien fermament que les seves esperances passaven per aquelles vistoses aus que els regalaven magnífiques melodies i que les guiaven per passeres que semblaven de tranquil·litat i d’amor.
Llavors, sense cap avís, va arribar un temporal, i aquells ocells es van exacerbar, tot culpabilitzant les flors pels seus somriures, per les seves idees boges de llibertat. I malgrat tot, elles van pensar: “No importa, patir, tristament, també és viure!”, i van continuar habitant aquell cercle infernal, fins que van ser esgarrapades per les salvatges urpes, colpejades, destruïdes per aquells ocells que van passar de ser els seus redemptors a convertir-se en voltors, ballant una dansa macabra sobre els cossos despullats de les poncelles, ja sense alè.
Urpes que, com cisells, en lloc de rebaixar el marbre per crear belles i harmonioses imatges, van malmetre tot el que trobaven al seu pas.
Ocells d’ànimes negres que arrossegaven amb la seva presència núvols tristos que embolcallaven aquells cossos amb taüts.
Cap estava preparada per aquell viatge d’oblit, solitari, melancòlic. La doble moral i el dolor d’una injustícia eterna passà entre el temps fugitiu com la baula de la cadena del patiment col·lectiu. Ara, totes les flors de l’arbre estem ferides, totes som part del llibre de la vida i de la mort, i veure com les nostres germanes han estat arrencades de l’existència ens arrabassa, a foc, un crit unànime de dolor.
No podem continuar mantenint aquesta dicotomia evident entre ocells i flors, els primers forts, valents, i les segones dèbils, prescindibles. Mobilitzem-nos, no acceptem les imposicions dels voltors!!
