Fa uns anys, quan se li demanava a una IA la generació d’un paisatge en aquarel·la ens meravellava el resultat. Ara, la redacció d’un prompt que sigui precís per a optimitzar un informe, redactar una carta de presentació o generar idees per a un sopar romàntic produeix un sospir de cansament.
Ens trobem davant de “la fatiga de la IA”, que és el cansament mental i emocional que resulta de la seva integració massiva, constant i sovint ambigua en la vida diària.
Aquest cansament és la conseqüència inevitable de tres noves càrregues: la curatela (haver de dirigir la màquina), la desconfiança (haver de validar tot allò que produeix) i la pèrdua de l’espontaneïtat.
Pel que fa a la curatela, la IA ja no és una eina, s’ha de gestionar. Redactant bons prompts és un feixuc treball mental. Com a analogia, abans agafàvem un ganivet i tallàvem, ara li hem d’explicar al ganivet quins moviments precisos ha de fer, en quin angle s’ha de moure i que no ens talli els dits, per si un cas. Re-escriure prompts en Deepseek o refinar iteracions en Qwen esgota l’energia creativa que la IA se suposava havia d’alliberar.
Un cop obtenim un resultat, ens trobem amb la paràlisi per desconfiança, ja que la IA és convincent però també s’equivoca. Això ens obliga a un constant escepticisme i s’ha de verificar les fonts, detectar al·lucinacions i avaluar biaixos. Ja no podem consumir passivament. Cada resultat exigeix un cost cognitiu de verificació. Un article generat per IA és més cansat de llegir que aquell escrit per un humà, ja que es poden trobar inconsistències.
Finalment hi ha la nostàlgia del soroll humà, la falta d’espontaneïtat. Tot allò generat per la IA és sovint genèric, on no caben la imperfecció humana, un estil personal o una genuïna sorpresa. En un missatge cordial escrit per la IA la interacció es torna despersonalitzada.
Hom podria dir que tot això és resistència al canvi, que les eines se simplificaran i ens adaptarem, com ha passat amb els mòbils. Però la diferència és la naturalesa de l’eina. El mòbil amplificava la comunicació humana, la IA la simula. La fatiga no ens arriba de la novetat, sinó de l’ambigüitat fonamental d’interactuar amb alguna cosa que sembla un agent però és un instrument complex. L’adaptació pot significar establir límits, no només acceptació passiva.
Cal Newport (1982) és professor de Ciències de la Computació en la Universitat de Georgetown, fet que li aporta credibilitat tècnica. Ell és un tecno-escèptic constructiu. No és partidari del rebuig a la tecnologia, sinó pel seu ús intencional i estratègic. En el seu llibre “Minimalismo digital. En defensa de la atención en un mundo ruidoso” (2019) proposa una cura en la vida digital conservant només les eines que aportin un valor significatiu i rebutjar la resta. Quant a la IA, en lloc de fer-la servir per inèrcia, el minimalisme digital es pregunta quin problema concret, valuós i ben definit vull que em resolgui aquesta IA?
Sherry Turkle (1948) és psicòloga clínica, sociòloga i professora del MIT (Institut de Tecnologia de Massachusetts). Per quatre dècades ha estudiat com els humans es relacionen amb la tecnologia, des dels primers ordinadors personals fins als robots socials i la vida en xarxes. Es podria dir que és una etnògrafa de la vida digital amb un to de preocupació empàtica i la crida a la reflexió. El nucli del seu pensament és la paradoxa de la connectivitat, que s’agreuja amb la IA quan interactuem constantment amb entitats que simules comprensió i companyia, interaccions que són unilaterals i buides. Això pot generar un cansament de ser escoltat per alguna cosa que realment no escolta.
Ella argumenta que la soledat no és un estat a evitar, sinó un espai necessari per a l’autoconeixement, la creativitat i la introspecció. La IA ofereix un entreteniment i una productivitat constant, provocant que una psique sobreestimulada, sense el buidatge necessari, presenti símptomes de fatiga.
Com a conclusió podríem parlar d’establir dietes digitals d’IA. La fatiga és un senyal de salut mental, un rebuig a ser gestors permanents d’intel·ligències sintètiques. Amb aquesta dieta s’estaria aplicant el “minimalisme digital” que proposa Cal Newport. Es tracta de ser selectius: quina eina, amb quina finalitat i amb quina durada. Newport aporta una solució pràctica (no la facis servir tant, la IA), mentre Turkle ofereix una raó filosòfica i emocional: “Recupera la soledat, abraça l’avorriment, arrisca’t a la conversa real i desordenada”. La “dieta digital” és una forma de protegir la teva capacitat per a la intimitat humana.
