Seguim amb la segona part dels vers de Josep Maria de Sagarra per anar constatant l’admiració dels poetes envers la sardana.
Recordem era el vers titulat “M’agrada sentir de lluny la sardana”:
Em ve la música sencera, suau,
garbellada per l’aire marí,
per la vela i l’engruna de blau,
que està a punt de morir...
S’ho guaita el gallaret,
s’ho guaita darrera la vinya la lluna.
Dansen les noies, cap alt i peu dret
i jo sento el perfum de cada una;
me’l porta l’airet...
No veig a ningú, són ombres, són gotes
vermelles i blaves, és pluja de foc
no veig a ningú, però les sento totes,
i a cada una dintre del joc,
que ara hi va de pressa i ara a poc a poc.
I aquests refilaments dels instruments
de la cobla, aquest plany que no s’acaba,
aquests esgarips violents,
aquesta calma blava
i aquest petar de dents
del tamborí, se’m clava
en viu primperat dels sentiments...
I estic sol,
I soc cor obert i orella viva,
la sardana s’acosta com un vol
de rossinyol i griva,
i la gavina del penyal,
m’hi posa aquesta gràcia ronca,
que ara fereix com un punyal,
i ara es marceix i ara s’estronca...
I elles, que ballen i ballaran,
elles, poc saben elles
que jo endevino els ulls que fan,
ajagut de cara les estrelles.
Seguirem amb el seu poema dedicat i titulat “La sardana”.
