Des de la instauració de la democràcia a Espanya, hem passat per diferents etapes polítiques, des de les legislacions de les Corts franquistes, per tal d’encarar un nou període de transició cap a la democràcia, amb una monarquia parlamentària com a forma d’estat, emparada per una Constitució el 1978, fins al primer govern de la democràcia amb el president Sr. Adolfo Suárez.
Cal posar amb valor la intensa i efectiva activitat política, de diàleg i pactes que es van fer en els diversos governs dels presidents Sr. Adolfo Suárez, Felipe González i José María Aznar, primer amb majories de governs i després amb pactes de legislatura amb els dos partits nacionalistes de CiU i PNB, i tornar a continuació amb majories del Sr. José Luis Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy, per encarar la primera moció de censura, efectiva, de la democràcia, del Sr. Pedro Sánchez a Mariano Rajoy, i tot seguit el primer govern de coalició PSOE-Podemos, amb un parlament molt fragmentat i amb moltes sensibilitats polítiques diferents, i després repetim el govern de coalició entre PSOE-Sumar.
Tot això forma part de la democràcia, però aquestes dues darreres etapes, demostren que, malgrat la complexitat i gran dificultat pels pactes, si hi ha un objectiu comú clar, és possible teixir consensos entre diferents per arribar a legislar per al benestar d’una gran majoria.
Cal dir que a Espanya, tal com hem vist en aquests darrers vint anys, des del govern del Sr. José María Aznar, la política ha degenerat en unes pràctiques poc democràtiques i amb elements de permanent confrontació partidista, emprant quasi sempre el tactisme, sectarisme, nepotisme i xantatge polític com a elements principals de la política espanyola; això és l’antipolítica.
És clar que, aquesta manera de fer política és del tot reprovable i intolerable. Per tant, cal que els partits promoguin reformes per anar amb els estàndards que ens mostra la UE.
El primer de tot és que els governs i el parlament espanyols, apliquin, quan toqui, les directrius legislatives de la UE.
Cal també legislar per millorar les institucions principals del país, amb lleis que avancin en la democratització i un funcionament millor de les entitats públiques, més professionalitzades i menys partidistes.
D’aquestes formes d’antipolítica, tots els partits tenen la seva part de responsabilitat, però cal ser més precís, i fer palès que des de l’aparició de Vox en la política espanyola el 2013, escissió del corrent d’extrema dreta del PP, s’ha instal·lat un ideari reaccionari d’extrema dreta, amb uns postulats antidemocràtics i unes posicions excloents sobre conceptes bàsics, com l’estat de les autonomies, la pertinença a la UE i tota la llista d’idees xenòfobes, contra els immigrants, temes de gènere, minories ètniques…
Aquest fet ha provocat que el PP per tàctiques electorals i partidistes, compri part de les seves idees, i la prova és els acords i pactes de govern en diverses comunitats.
A tot això, cal sumar-hi la situació de confrontació i col·lapse dels tretze anys del procés, utòpic i inútil, a Catalunya, al qual ens van portar Junts, ERC i la CUP per aconseguir una independència de Catalunya impossible.
Cal també fer esment de la disbauxa i confrontació per l’espai de l’esquerra més radical a l’esquerra socialdemòcrata del PSOE, on conviuen un munt de sigles, partits i idees semblants, particularitzades amb partits com Podem, IU, Sumar, Compromís, comuns...
L’única que ha mantingut el seu relat i formes de fer política pragmàtica és la dreta nacionalista del País Basc, el PNV, que ha sabut fer valer els seus vots en els diversos governs espanyols, amb negociació i pactes, per defensar els seus interessos.
El panorama polític d’Espanya és un guirigall d’ideologies, d’idees, de nacionalismes separatistes, de nacionalcatolicisme, amb els extremistes populistes de Vox i Podemos.
Vist el panorama i la situació actual, cal aportar arguments per anar cap a una política proactiva i en positiu, i deixar de banda l’antipolítica:
-Cal fugir de les propostes populistes de totes les ideologies, amb solucions fàcils, i accions molt sovint antidemocràtiques.
- Descartar les formes de fer política basades en la imposició, xantatge, confrontació per sistema, i manca de diàleg.
-Les majories absolutes, malgrat que legítimes, no fomenten el diàleg, l’acord i el pacte.
-És una greu anomalia política que a Espanya els dos principals partits de govern, el PSOE i el PP, no siguin capaços de posar-se d’acord amb els principals temes d’estat. En això, la responsabilitat de cadascú, no és la mateixa. Vistos els fets dels darrers anys i des del meu punt de vista, el PP ha fet una negació total de l’acció política i s’ha instal·lat en la confrontació permanent, per interès exclusivament partidista i no de servei públic.
Per millorar aquesta situació, és imprescindible una reflexió a fons dels polítics i els partits del país, per fer la regeneració pertinent en les formes i maneres de fer política en democràcia.
