El món és ple de bones persones. Persones que no tan sols no fan mal a ningú, sinó que fan bé la seva feina, són amables i es preocupen pels altres. Sempre disposades a prestar un servei i a ajudar els qui ho demanen, la seva presència és beneficiosa per a la societat. Són la bona gent que fan que puguem viure i conviure amb una certa civilitat i que les dificultats que tot ésser humà passa puguin tenir un contrapunt balsàmic de consol, de ganes de tirar endavant i, fins i tot, d’alegria. La majoria d’aquestes bones persones no sortirà mai als diaris ni a les pantalles. D’altres, per raó del seu ofici o de la seva vocació, es decanten a fer el bé i a ocupar-se molt directament dels conciutadans: metges, sanitaris, mestres, religiosos, bombers, cuidadors, voluntaris... No cal ni dir-ho: són també molt propers a la gent.
I, finalment, segons penso, hi ha un munt de persones que destaquen per la seva dedicació a les ciències, a les arts, a les lletres, a l’esport, a la política..., que són molt productives: la societat s’enriqueix amb les seves actuacions. Sinó que, potser a causa de condicionants com l’èxit, la fama, la necessària solitud o els guanys econòmics, viuen –o han de viure– allunyades de les necessitats de la gent senzilla. La recent lectura de Poesia completa (1957-2023), de Josep Ruaix, d’Editorial Claret, m’ha fet pensar en la relació entre aquestes persones brillants, sàvies o famoses i els estaments més variats de la societat.
Perquè Josep Ruaix i Vinyet (Moià, 1940), capellà, gramàtic, escriptor, corrector, mestre de lingüistes, articulista, traductor, impulsor de poetes, editor de llibres i revistes, no sols ha escrit la lletra d’un grandiós oratori (Diàleg patriarcal, 2014) amb música de Valentí Miserachs, que va ser president del Pontifici Institut de Música Sacra, oratori que va ser estrenat a Vic i interpretat altres quatre vegades a Catalunya i, finalment, també a Roma. Sinó que, com descobrim en aquest exhaustiu “poemari biogràfic”, s’ha prestat sempre, des de la seva adolescència, a compondre desinteressadament poemes “de circumstàncies” per a tothom qui li ho demanava. Des de versos per a primeres comunions, celebracions matrimonials, comiats i aniversaris variats; a estrofes per a caramelles, auques i corrandes humorístiques; fins a brindis, recordatoris i felicitacions de tota mena. Deliciosa la felicitació de Nadal per a un escombriaire! És a dir, una bona part de l’obra recollida en aquest llibre respon a demandes de “gent senzilla”, que ha satisfet amb una gran generositat. I sense deixar de banda els seus poemes lírics, patriòtics, els seus cants de tema religiós o els aconseguits poemes de Nadal, que sol enviar cada any.
Perquè Josep Ruaix és un dels deu autors que ha venut més llibres en català (més de dos milions dos-cents mil, segons tinc entès). Ha estat l’editor de la millor gramàtica anglesa en la nostra llengua, en cinc volums. El 1993 va tenir l’encàrrec de revisar la Bíblia catalana interconfessional. I, sense pertànyer a cap institució acadèmica, abans del 2002 Joan Solà, de la Universitat de Barcelona, li va demanar la correcció de la seva monumental Gramàtica del català contemporani en tres volums, com també, abans del 2016, l’Institut d’Estudis Catalans, la de gran part de la Gramàtica de la llengua catalana. En paraules d’un lingüista de prestigi, “Josep Ruaix és l’home que sap més català del món”. En amplitud i en profunditat.
Com vaig escriure a la castellarenca revista Forja el 30 de desembre de 1989, pels seus serveis a l’ensenyament del català, Josep Ruaix “és un dels constructors de la Catalunya moderna”. I un clar exemple de com la grandesa d’una persona pot agermanar-se fructíferament amb la senzillesa.
