En record de Robert Herrero

Hi ha circumstàncies a la vida a les quals no ens arribarem a acostumar mai i que sempre ens vindran de nou. Diumenge, a la tarda, l’amic Robert Herrero ens va deixar. Fa molts anys que conec el Robert; puc dir que en el decurs de la meva vida d’afeccionat al futbol castellarenc ell ha estat una constant d’aquelles que, amb més o menys incidència, sempre hi és present, tot i que no puc estar-me d’apuntar que, ha estat en els darrers anys quan més tracte hi he tingut. No em costa gaire admetre que, en l’actualitat, el futbol estrictament com a futbol (de manera especial al Joan Cortiella quan estic rodejat d’amics, d’aquells que goso anomenar “històrics”) ha passat a ser una bona excusa per compartir un parell d’hores amables on poder interactuar amb persones del meu poble. En els darrers temps, en què la presència física del Robert cada vegada s’anava espaiant més, estic segur que, malgrat no confessar-nos-ho entre nosaltres, la immensa majoria dels que ens asseiem a la graderia, compartíem aquest sentiment d’orfandat; ell era una persona que omplia i es trobava a faltar quan no hi era; la prova més tangible és que tothom, en adonar-se de la seva absència, preguntava per ell. Ara que ja no podrem comptar amb la seva presència física, aprofitaré per sincerar-me i exposar un detall que no condidero menor i que fins ara no havia explicat mai públicament. GIra a l’entorn de la depriment solitud que sento, en els darrers temps, quan el Catellar disputa un encontre a camp forani. Fins fa relativament poc, jo tenia una “colleta” de persones amb qui compartir sensacions i emocions esportives. El temps passa inexorablement i va transformant les circumstàncies i, sobretot, el paisatge humà. Admeto que força vegades faig meu aquell lema tan espanyol i sempitern d’autoanomenar-me “los últimos de Filipinas”. En moltes ocasions, per combatre aquesta sensació agredolça, bé fos a la mitja part, bé fos de retorn cap a casa, em solia reservar a la màniga la carta de telefonar i explicar les meves impressions del partit al “Comas”, al Robert o a tots dos. Em cal admetre que de futbol jo hi entenc més aviat poc i ells, en canvi, en saben molt. Potser ni caldria dir que, aquells que tenen la gran sort de conèixer-los a tots dos, ben aviat entendran que tot i la seva bonhomia i el seu gran amor pel Castellar les seves visions i, sobretot, les seves respostes portaven implícites unes característiques ben diferents. 

_{Robert Herrero, dempeus, tercer per l'esquerra en una imatge dels anys 70 amb altres personalitats castellarenques de l'època}

Més enllà d’aquesta anècdota que avui he trobat imprescindible d’explicar, he de dir que, des de fa molt de temps, bo i abusant de la confiança, vaig convertir el Robert en un dels principals lectors de les meves modestes cabòries. Poc a poc, el vaig anar inundant de textos que mitjançant aquest “miracle” (o no!) de la cibernètica li feia arribar al seu mòbil... La meva gran satisfacció arribava d’impevist el dia que, quan d’un detall de què jo ja no me’n recordava haver-lo esmentat, ell me’n feia remembrança i comentava quelcom del que havia redactat feia temps i que jo gairebé donava per liquidat. Com a bon professional del comerç i la seva sagacitat per la venda, era posseïdor d’una enorme capacitat de retenir material a la memòria i fer-ne ús quan ho considerava oportú. Sempre, absolutament sempre, li havia agraït les seves atinades observacions.

En Robert ha estat un home bo. disposat a col·laborar en tot allò que se li demanés. Estic convençut que la seva condició de creient li ha mantingut viu l’esperit solidari envers els més desfavorits. Els seus companys de Càrites en poden donar prou testimoni.

No seria just acabar aquesta nota sense intentar donar una justificació a la foto que acompanya aquest text. En podia haver adjuntar moltíssimes per i·llustrar-lo, però penso que aquesta instantània quadra força amb tot el que he procurar deixar dit; penso que procura conjugar termes com espontaneïtat, frescor, esport, amistat, compromís, època...

Amic, Robert, enguany, no podré explicar via telefònica o per whatssap com ha anat el partit, però des de la teva privilegiada talaia bé prou que ho veuràs amb molta més perspectiva. Sempre havies estat un àrbitre just i això de ben segur que ara se’t té en compte. Un bon Cel i fins sempre, Robert.