Aquest dilluns em va arribar la notícia del traspàs de Miquel Bosch. Em sap greu no haver-me’n assabentat abans per poder haver acompanyat la família en uns moments tan difícils.
Potser la coincidència amb la tràgica mort d’en Dídac, que va commocionar tot el poble, va fer que aquesta notícia passés més desapercebuda. En el seu cas vaig poder ser al tanatori i a la cerimònia, compartint el dolor amb la família i els amics. Amb en Miquel no hi vaig arribar a temps, i és una d’aquelles coses que et deixen un regust agredolç.
També m’ha sorprès que pràcticament no s’hagi escrit res sobre ell. Potser perquè era d’aquelles persones que no buscaven protagonisme. Formava part d’una generació que treballava, col·laborava i ajudava sense esperar res a canvi, fent poble des de la discreció.
Encara recordo que fa dos o tres anys ens vam trobar pel carrer i vam fer una bona xerrada. Em va explicar mitja vida. L’altra mitja ja la coneixia. En aquella conversa vaig descobrir facetes seves que desconeixia i vaig entendre encara més la dimensió de la seva implicació amb Castellar.
La majoria el recordarem durant dècades fent de rei blanc a la cavalcada de Reis. Per a moltes generacions de nens i nenes va ser, literalment, un dels Reis Mags. A casa, aquest record encara té un significat especial. El meu pare va coincidir uns anys amb ell fent de rei ros, mentre que en Jaume Riera, també molt vinculat a la família, feia de rei negre. El meu germà era encara molt petit i, com tants altres infants, no els reconeixia sota la barba i els vestits reials.
Però la vida d’en Miquel anava molt més enllà de la Cavalcada. El recordo passant per les cases amb aquella carpeta acordió sota el braç, cobrant rebuts i mantenint un contacte personal que avui ens semblaria impensable. Treballava al banc, en una època en què les domiciliacions bancàries encara no havien substituït la relació directa entre les persones.
Aquell dia també em va explicar una faceta que jo desconeixia i que aquesta setmana molta gent m’ha recordat: la seva implicació amb el Círculo de Lectores. Durant molts anys va portar llibres, va gestionar subscripcions i va visitar centenars de llars de Castellar. Sense saber-ho, va contribuir a fer arribar la lectura a moltes famílies quan els llibres no eren tan accessibles com ara.
Quan pensem en persones com en Miquel, ens adonem que una part important de la història d’un poble no s’escriu només a les institucions ni als grans esdeveniments. També la construeixen aquelles persones que durant dècades formen part de la vida quotidiana dels seus veïns, que saluden, conversen, ajuden i col·laboren sense fer soroll.
Avui Castellar és diferent de quan ell recorria els carrers cobrant rebuts, repartint llibres o preparant la cavalcada. La tecnologia ha canviat moltes coses i, de vegades, fins i tot ens fa perdre la noció del temps. Però hi ha records que continuen intactes.
Jo, quan pensi en en Miquel Bosch, el recordaré sobretot com una bona persona, compromesa amb el seu poble, amb una vida plena de petites accions que, sumades durant molts anys, van deixar una empremta molt més gran del que pot semblar.
Descansi en pau.
