Tenia pensat fer l’article comentant la complicada jornada electoral que vam tenir diumenge. Un repte de dimensions enormes que es va poder superar satisfactòriament per la impecable conducta ciutadana, per la bona feina del govern de la Generalitat en la seva planificació i per la bona execució dels ajuntaments en la seva realització. Tot això va ser suficient per esmenar, parcialment, la terrible irresponsabilitat judicial d’obligar-nos a votar aquest 14 de febrer, posant en perill la salut de la població. La victòria clara d’ERC a Castellar i l’enorme majoria independentista (més del 55%), constituïa per a nosaltres un motiu de satisfacció i esperança que caldrà administrar amb responsabilitat i eficàcia cap a la república amb què ens hem compromès decididament. Però l’orientació de l’article serà una altra, a causa que els tribunals i la fiscalia estan decidits a continuar sent els protagonistes de l’actualitat política, encara que sigui a base de despropòsits i decisions arbitràries. Un cop s’ha votat, la fiscalia recorre davant del Suprem la llibertat dels presos polítics i, al mateix temps, l’Audiencia Nacional fa ingressar a presó el raper Pablo Hasél. Si les decisions es fonamenten, com diuen ells, en arguments estrictament tècnics, com és que aquestes decisions no es van prendre abans de les eleccions? És obvi que ja feia dies que ho podien haver fet. La resposta no requereix gaire imaginació ni especulació: els preocupava que aquestes decisions poguessin orientar el vot cap a determinats posicionaments que no eren del seu grat! No és aquesta una clara evidència que les motivacions d’aquestes decisions judicials tenen una clara intencionalitat política?
El cas del raper Pablo Hasél clama al cel. És una vergonya que cap estat pot assumir sense admetre que les llibertats estan greument afectades i la democràcia intensament qüestionada. Una societat tensionada per una taxa d’atur (especialment juvenil) elevada, afectada socialment i econòmicament per una pandèmia no esperada d’efectes devastadors, sotmesa a desnonaments constants, afectada per la pobresa energètica, sacsejada per innombrables casos de corrupció (entre ells el rei emèrit)... I en resposta a això tenim uns tribunals que anul·len les lleis del Parlament de Catalunya orientades a ajudar els sectors més perjudicats per la crisi, un govern espanyol que decideix no investigar el rei emèrit i que configura poques ajudes als sectors afectats per la Covid i en canvi manté i/o incrementa la pressió fiscal, que continua impulsant la repressió, que pretén incrementar els pressupostos de defensa i la casa reial... Quan la ciutadania, en última instància i en vista de tanta injustícia, decideix fer ús de la protesta, la manifestació i la llibertat d’expressió es troba, com a única resposta, la repressió que arriba sempre per via judicial o governativa.
El cas Hasél ve acompanyat del també raper exiliat Valtònyc i de tants i tants altres que en diferents camps han estat i són perseguits per les seves idees i expressions. Hi ha quatre elements que cal constatar en tota aquesta situació: el primer és la tendència macabra d’ aquest estat a optar per la via de la repressió per “resoldre” tots els conflictes oberts. El segon, que les lleis mes retrògrades en delimitació de les llibertats van ser impulsades fa molts anys per Aznar amb el beneplàcit del PSOE. I sembla que el govern actual no té cap interès a derogar-les. El tercer, que bona part de la judicatura té unes fortes conviccions totalitàries i feixistes que acostumen a utilitzar per interpretar les lleis de la manera més restrictiva possible. I el quart, una mesura que el govern més progressista de tots els temps podria aplicar d’immediat i no aplica: l’indult immediat. Ja no dic l’amnistia, que seria el més indicat, que requereix més tràmit i recorregut administratiu i polític. Mentrestant hi ha gent innocent a les presons espanyoles i monàrquiques amb la indiferència i legitimitat d’un govern presumptament d’ esquerres.
Com diu Desmond Tutu: Si et mantens neutral en una situació d’injustícia et situes al costat de l’opressor.
