Diu la llegenda del drac de Sant Llorenç que foren els sarraïns que portaren una víbria per tal que es vengés de les derrotes que patien a mans dels cavallers catalans. La bèstia, en créixer i créixer, va sortir de la cova de Santa Agnès, i fent servir el Morral del Drac com a talaia, es cruspia ramats i pastors, i a tothom qui tafanegés per aquelles contrades. Com a totes les llegendes de dracs i bèsties semblants, aquestes acaben morint a mans de cavallers salvadors. És la coneguda lluita del bé contra el mal, en què sembla que el bé surt sempre victoriós, o és el que ens han volgut fer creure.
Hom pot pensar que els dracs són llegendes passades que es van extingir en aquells temps; ans al contrari. Ara veiem atemorits que alguns exemplars devien restar amagats, o que en quedar-ne els ous han renascut de forma virulenta i arreu del món. Els dracs d’ara no els identifiquem com a bèsties alades ni s’amaguen. Els actuals són més genèrics però, de ben segur, molt més ferotges.
En tenim de tota mena: El drac de la guerra, escampat i terrorífic com sempre, sembra mort, dolor i patiment allà on s’estableix. El drac de la fam, menys notori, més silent, però segur el més mortífer de tots, s’acarnissa especialment en els infants, i delma la població que el pateix. El drac de les religions, una fera ha existit d’ençà que el món és món i que en nom d’un ésser superior enfronta la gent els uns contra els altres, gairebé sempre dins un mateix país.
N’hi ha alguns de més moderns, com el drac de la contaminació, una bèstia que alimentem entre tots dia a dia, conscientment o inconscientment, i que mata avui i ho farà les generacions futures, i si no hi posem fre acabarà amb el planeta sencer. El drac de les pandèmies, que no sabem qui el mana, però que reparteix virus i bacteris a tort i a dret, i fa emmalaltir poblacions senceres. El drac de la droga, encara que antic ara més actiu que mai, i que sota l’aparença d’un benestar inicial, t’atrapa en les seves xarxes de decrepitud i mort.
I n’hi ha d’altres, com el drac de l’explotació infantil, especialment establert en països pobres. El de la violència de gènere, que no coneix riquesa o pobresa, i que ataca per igual. El de la discriminació racial, que es fixa en el color de la pell o l’ètnia a què es pertany. I tants d’altres, més localitzats o més generals, però que, prenguin la forma que prenguin, són igual de perillosos per a qui els pateix.
Quan et pares a pensar, t’adones que els amos dels dracs són els poderosos; que els reparteixen segons les seves preferències i que escampen por, dolor, sofriment, tristor... tot per satisfer els seus interessos. El que no valoren és que, si seguim així, arribarà el dia que els seus dracs, quan acabin amb nosaltres, se’ls menjaran a ells.
