Hem vist com la Covid-19 ha estat la mostra més clara de que vivim en un món globalitzat, un món que no deixa de gratar en tots els racons del planeta empès per un capitalisme postneoliberal voraç i depredador, amb el risc d’escampar noves i desconegudes pandèmies arreu. Un món d’una mobilitat de persones i mercaderies que deixa enrere una petjada ecològica suïcida que ja ens condueix a l’emergència climàtica.
També hem vist que per la mobilitat i les característiques del coronavirus els contagis han afectat des de ministres a manyans, rics i pobres. Però on sí s’han manifestat les diferències ha estat en l’accés a les cures. Les bosses de pobresa dins de la nostra societat i la major part del sud empobrit han estat, i encara estan, en la més absoluta vulnerabilitat. I, a banda dels districtes suburbials de les grans conurbacions del sud, entre les zones rurals, els indígenes amazònics, que com a entitat coneixem molt bé, han estat abandonats a la seva sort o els recursos han estat insuficients i han arribat tard.
Les comunitats del riu Paranapura, on Lliga dels Drets dels Pobles manté un projecte de cooperació amb el finançament dels ajuntaments de Sabadell i Castellar del Vallès, són una mostra de com s’han hagut d’autoorganitzar en vista del retard o l’absència de recursos assistencials i preventoris de l’Administració per fer front a la Covid-19. Un treball conjunt entre comunitats indígenes i religioses que ha estat general a la selva amazònica i clau per combatre els nombrosos contagis a la capital amazònica peruana, Iquitos.
Al baix Paranapura, més a prop de Yurimaguas, l’alcaldia delegada de San Gabriel de Varadero al començament va mobilitzar les 11 comunitats del seu àmbit per abastir d’aliments la capital. I després, en adonar-se que ells també s’havien de protegir, es van organitzar per restringir la circulació pel riu, desinfectar els bots que es dirigien a portar aliments a Yurimaguas i conduïts només pel motorista i el guia de proa i van prendre consciència –contra el seu tarannà– de quedar-se a casa i no reunir-se en grups. Però els punts per rentar-se les mans i l’ús de mascaretes només s’han implementat als centres més poblats. Les mesures de bloqueig són, doncs, molt senzilles.
És per això que, tot i els grans avenços en la capacitació d’oficis de costura, fusteria, mecànica i les elaboracions de productes de cacau ecològic i altres produccions, ara el més urgent és un retorn als començaments de la cooperació i recuperar la formació de promotors de salut que van liderar Misioneros de Jesús 20 anys enrere. El repte urgent és buscar recursos per protegir la salut de les persones, però també s’ha marcat la fita de convertir la fatalitat de la crisi en una oportunitat per sortir-ne més forts, de convertir aquesta capacitat d’organització en una experiència de formació comunitària i de continuar reforçant la seva cultura ancestral de mantenir la diversitat dels seus boscos.
