L'exposició de l’obra del pintor paisatgista Albert Carnicé a L’Alcavot em va donar l’oportunitat, encara que casualment, de retrobar-me amb l’artista després de feia molt de temps. Vam xerrar una estona i en la conversa va sorgir l’estat de la cultura i el seu declivi. Aquella conversa em va esperonar a escriure aquest article.
La cultura va rebre un impuls considerable amb la Il·lustració, a mitjans del segle XVIII, quan el 70% de la població era analfabeta. El filòsof prussià Immanuel Kant (1724 -1804) la va definir amb aquesta sentència: “La Il·lustració significa l’abandó de l’home d’una infància mental de què és culpable ell mateix. Infància és la incapacitat de fer servir la pròpia raó sense la guia d’una altra persona. Aquesta puerícia és culpable quan la causa no és la manca d’intel·ligència, sinó la manca de decisió o de valor per pensar sense ajuda aliena. Sapere aude, ‘Atreveix-te a saber!’. Vet aquí la divisa de la Il·lustració”.
En la societat actual, més de dos segles i mig després de la sentència de Kant, es constata un preocupant declivi en la valoració i la participació en manifestacions culturals, i això té unes causes ben identificades.
Les matèries humanístiques i artístiques han estat subjugades a favor de les tècniques i científiques, motiu pel qual trobem una generació amb una comprensió limitada de les arts i la cultura. Quan s’oblida o menysprea la cultura, es corre el risc de perdre la identitat distintiva. La cultura és l’expressió de les arrels i la història d’un poble i, sense ella, les societats podrien convergir cap a una homogeneïtat cultural.
La tecnologia i les xarxes socials contribueixen a un augment de la passivitat. Les persones passen molt més temps consumint contingut digital irrellevant i menys temps participant de forma activa en manifestacions culturals. Aquestes persones es poden sentir desconnectades de la seva comunitat i menys compromeses amb els altres membres de la societat. Això pot contribuir a problemes de salut mental, com l’estrès i la depressió. La cultura ofereix una sortida creativa i una forma d’expressió que pot ser terapèutica per a moltes persones.
La solució a aquest declivi requereix d’accions decidides en diferents àmbits.
El primer passa per l’educació, ja des de les escoles bressol, fent més incís en la formació dins del camp de les humanitats i les arts i , sobretot, en el despertar del raonament. Està molt bé educar en el despertar emocional, però no s’ha d’oblidar la capacitat de raonar i discernir per un mateix.
Això hauria de ser possible amb la implicació de les entitats públiques i privades. El suport a les activitats culturals i artístiques requereix una inversió suficient tant en lleis com en recursos econòmics. En el món de la cultura hi ha entitats que no són productives per si mateixes i requereixen inversions per al seu manteniment i promoció.
La superació d’aquesta nova infància mental requereix que la societat promogui la implicació activa de les persones en manifestacions culturals. Aquesta participació no s’hauria de limitar a l’assistència als actes d’aquest tipus, que també. Preferentment hauria de ser una participació generativa per enriquir el teixit cultural del nostre entorn.
Afortunadament comptem a la nostra població amb un bon nombre d’entitats públiques i privades que intenten sobreviure promocionant esdeveniments de diversa índole. A la pàgina web de l’Ajuntament de Castellar del Vallès he comptat fins a 34 entitats. Però aquestes entitats necessiten la participació activa de les persones per continuar amb les seves activitats, altrament estaran abocades a la desaparició.
En l’actual corrent reaccionari que es manifesta, en determinades propostes polítiques arreu del món, s’albira un cert risc de tornar a la foscor prèvia a la Il·lustració, quan l’educació era monopolitzada per l’Església catòlica.
El risc el tenim a tocar. De moment, i segons les últimes estadístiques del PIRLS, a Catalunya ens situem a la cua del nivell de comprensió lectora de l’estat espanyol, just davant de Ceuta i Melilla
“Como las especies de la serie animal, también los niveles intelectuales dentro del género humano, e incluso los puntos ciegos en un mismo individuo, señalan las estaciones en las que la esperanza se detuvo y son testimonio, en su petrificación, de que todo lo que vive está bajo una condena”. Max HORKHEIMER i Theodor W. ADORNO, ‘Dialéctica de la Ilustración. Fragmentos filosóficos’, Trotta: 1998, p. 303.
