El darrer assaig del professor Josep Maria Esquirol, “Humà, més humà: Una antropologia de la ferida infinita”, suggereix algunes idees que les persones que no tenim poder polític ni econòmic podem dur a terme, si volem contribuir a millorar el nostre món. Encara que sigui des dels marges i a petita escala.
Quan en les nostres societats hi ha forts vents que ens fan escorar cap a una mena de nihilisme (no hi a res a fer), en què preval la banalitat, es fomenta l’odi i es generalitza la distracció contínua dels nostres problemes reals, el pensador fa una crida a la gent pacífica (no agressiva), mansa (no irascible), dolça (però no ensucrada), comunitària (no individualista), horitzontal (no jerarquitzada)...
Es tractaria de crear en els nostres veïnatges, en els nostres ambients i en els grups on ens socialitzem, una mena de bombolles de gent pacífica, sabent que, de la mateixa manera que el neuròtic neurotitza els qui l’envolten, el pacífic pacifica el seu entorn.
També bombolles de gent mansa, capaç de controlar els impulsos de ràbia i les paraules incendiàries. Bombolles de gent dolça i amable que atengui els altres amb cordialitat i empatia i que generalitzi la cordialitat. Bombolles de persones que creguin més en la dimensió horitzontal i comunitària de la societat que en l’individualisme que impulsa la competència, o en la jerarquia que ofega la germanor i la corresponsabilitat.
En fi, bombolles d’homes i dones que s’esforcin per restaurar l’esperança (sense fer-se, però, massa il·lusions). Persones que, a més de fer les coses bé, hi afegeixin el plus de fer-les una mica més bé. Bombolles creadores d’acolliment, per satisfer la necessitat de companyia de qui se sent o està sol. Bombolles de resistència per salvar la nostra fraternitat amb l’univers. Bombolles on es vagi a fons en la humanització i que ajudin a esquivar les onades de superficialitat i d’ignorància que poden fer naufragar la barca de la nostra història.
Bombolles, en fi, destinades a esclatar i a transformar-se en més bombolles, tot aprofitant les escletxes que crea la nostra societat quan s’esquerda i es va fent inviable una vida harmònica i amb sentit.
Estem tocats, però no enfonsats. Encara. Per això cal no perdre el temps i començar a conspirar des de les nostres possibilitats de fer bombolla. Mantenint sempre l’esperança.
