Com és que encara hi ha qui no vol el tren?

Segons l’arquitecte i urbanista Manel Larrosa, la cornisa nord del Vallès –integrada per Castellar del Vallès, Sentmenat, Caldes de Montbui, Palau-solità i Plegamans, Santa Eulàlia de Ronçana, Lliçà d’Amunt, Bigues i Riells del Fai i les Franqueses del Vallès– supera els 124.000 habitants. Tot i haver triplicat la població en els darrers cinquanta anys, continua sense disposar de connexió ferroviària, a diferència d’altres territoris amb menys població que sí que tenen tren.
El debat sobre el tren sovint queda condicionat per la por al creixement del municipi, als canvis en el perfil dels seus habitants o a la pèrdua d’identitat.
Però el tren no és cap amenaça; és una oportunitat per estructurar millor el país, reduir dependència del vehicle privat, disminuir embussos a les carreteres, reduir emissions contaminants i oferir una alternativa de mobilitat eficient a milers de persones.
Quantes hores perden cada setmana estudiants de Castellar per anar i tornar de la universitat? Quantes persones treballadores es veuen obligades a utilitzar el cotxe per manca d’alternatives de transport públic? Quantes famílies assumeixen una despesa elevada perquè el transport públic és deficient i insuficient?
El dèficit històric de transport públic que pateix Castellar justifica plenament l’arribada del tren, i molt més. Durant dècades, el Vallès no ha rebut les inversions en transport públic que necessitava. Per tant, tenim dret a exigir-les. No reclamem cap privilegi, sinó corregir un desequilibri que fa massa anys que arrosseguem.
Anem veient titulars sobre estudis i projectes: el BRCat, nous carrils bici, un nou pont sobre el riu Ripoll... Però el que cal són actuacions concretes. Castellar no es pot permetre continuar acumulant estudis i informes mentre els problemes reals de mobilitat continuen sense resoldre’s.
El tren no obliga a créixer. El creixement urbanístic el determina l’Ajuntament a través del planejament urbanístic. Es pot defensar el tren i, al mateix temps, apostar per un model de creixement sostenible i respectuós amb l’entorn.
El debat hauria de girar al voltant de quin model de mobilitat volem per als pròxims trenta o quaranta anys i quin futur volem deixar a les noves generacions.
Un bon transport públic beneficia tothom: joves, gent gran, treballadors, estudiants, comerç local, empreses i també el medi ambient.
Potser la pregunta ja no és si Castellar necessita el tren, sinó fins quan estem disposats a continuar sense ell.

Afegeix L'Actual com a font preferida de Google de forma gratuïta

Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat.

Activar ara